El blog d’en SiG

Ara farà poc més d’un any, vam veure a Praha un cartell d’una gran festa: la Fekal Party. Mític cartell, tant el dibuix com els grups que hi tocaven. No hi vam anar, però vam imaginar-nos com seria i vam riure una bona estona. Em preguntaré si aquest any s’ha celebrat. Seran les festes alternatives de la Mercè de Praha? La Veronika Mercenova….ja hi tornaré a Praha, ja. I aniré directament a aquesta festa!

Aquest divendres, i fins el diumenge, es reuniran tots els dictadors del món per organitzar l’holocaust més gran de la història mundial. Dirigents tant de l’extrema dreta com del comunisme es citaran al recinte del Fòrum en motiu de les festes de la Mercè, patrona de la ciutat de Barcelona, per realitzar l’Holocaust de la Mercè. Es preveu que centenars de persones canviaran de barri aquest cap de setmana. Stalin, Ceaucescu, Videla, Pinochet, Milosevic, Mussolini i Hitler (per ordre d’aparició a les fotos d’aball) s’allotgen a l’hotel Juan Carlos I d’Hospitalet. Panzers alemanys en aquests moments es troben a Strasbourg i s’esperen que arribin demà a les 08.00pm. Els representants demòcrates de tot el món ja han anunciat que aquest genocidi l’entenen com un últimatum a la societat.

   
  

Notícia cedida per l’agència EFE-SS.

L’altre dia vaig estar comentant aquesta frase. Una frase que per mi és errònia al 100%. Aquesta frase la va dir l’ex molt honorable Jordi Pujol. Primer perquè nega el dret de ser català als ganduls que viuen a Catalunya. I després perquè no tothom qui viu a Catalunya, ja sigui perquè li ha tocat, perquè no té més remei o perquè ha volgut venir aquí, es considera ell mateix ser català. Jo com en Pujol faré la mateixa frase, però canviant les dues condicions:

Català és qui se’n sent i qui paga peatges. Són dos condicions que crec que defineixen molt bé el ser català. La primera has de sentir-te català i òbviament, has de parlar el català. I mireu que no dic parlar-l’ho com a primera llengua, només que l’utilitzis a Catalunya. La segona és una lacra que conviu amb nosaltres ja fa temps i que s’ha arrelat al cor de la gent de la terra. Amén

Remenant per internet per reduir el nivell d’aborriment que portava sobre ahir vaig trobar això: Cats that look like Hitler.

És una pàgina on apareixen gats que s’assemblen al Führer. L’he trobat curiosa i n’hi ha que si que s’hi assemblen de veritat. S’haurà reencarnat en un gat? Hi ha rumors de que el Führer va ser vist per Brazil, país on el doctor que experimentava amb els presoners dels camps de concentració, Joseph Mengele, també va ser vist i caçat i com a conseqüència, eliminat. Potser hauríem de remenar tots els gats amb la semblança del Führer i comprovar que no sigui ell: si diu “Arbeit Macht Frei” o “ein Volke, ein Reich, ein Führer”, és ell . Com el seu amo sigui jueu, serà la conya marinera!

 
 

Com alguns ja sabeu, aquest setembre l’Adela i jo hem estat a Irlanda, o dit en gaèlic, a Eire. Lo poc que hem vist d’aquest país ha estat molt maco, paisatges amb unes vistes genials, amb molta història i hem pogut tastar la vida nocturna dels pub irlandesos. Puc dir que l’ambient és genial, tothom amb la seva pinta i a les 21:30 actuació musical al pub. Música tradicional. Però anem poc a poc. El primer dia vam arribar a l’aeroport de Shannon, concretament al condat de Clare. Per a que us feu una idea, està a la part oest d’Eire. I ens vam anar de pet a veure els Cliffs of Moher. Van dinar a Liscanor, un poblet proper als Moher, i la curiositat és que ens vam trobar una senyal de tràfic que hi deia Cul de Sac, que significa que el carrer és un carreró sense sortida. Un cop vam dinar, ja vam arribar als Moher. Increibles, la seva llargària de 8 km i la seva alçada fa que surtis bocabadat d’allà. Aquí, l’aigua que topa amb els penyassegats és emportada pel vent i tu que estàs a dalt dels penyassegats et cau tota aquesta aigua a la cara. És un efecte curiós, sembla que plogui però de fet l’aigua ve d’aball. Hi ha avisos i una patètica tanca que barra el pas per a que ningun il·luminat es foti aball.

  

Després de contemplar aquesta meravella geogràfica, vam anar a Doolin, un poble amb molta tradició musical del país. Allà ens vam allotjar a una farmhouse. Abans de sopar vam anar a veure la famosa zona del Burren, o els paisatges de pedra rocosa, molt característic d’aquella zona. també és molt curiós aquesta zona per la forma de les roques.

  

Després d’això si que vàrem anar a menjar en un pub de Doolin, on a les 21.30 feien una actuació. La teca era salmó fumat i unes costelles de xai. Ens vam fotre les botes i tot això acompanyat per unes pintes de guiness i carlsberg. Gran final de nit amb el grup, que tenien a tot el pub animat i fins i tot unes noies d’allà es sabien la lletra de diverses cançons. Destacar que vam conèixer uns anglesos i fent un cigarro al carrer, a un irlandès que entre que em costa entendre l’anglès i que l’home anava una mica ‘tocat’ només vaig entendre ‘a nice moon’ i per moments vaig pensar que volia lligar amb mi.

 

 L’endemà ens vam llevar matinet, amb un bon irish breakfast, que basicament consisteix en embutir-te com si es tractés del dia de la matanza del porc i tu interpretes el paper de porc. La primera parada del dia va ser el Bunratty Castle i Bunratty Folk Park, un poblet que mostra exemples de com era la vida dels avantpassats celtes. La veritat és que ens va decepcionar, perquè tampoc matava cap de les dues coses i ens havíem creat bones espectatives. Però algunes coses curioses si que vam veure. Un cop acabada la visita ens vam dirigir a Adare un poble del condat de Limerick, molt maco tot ell, unes casetes amb el sostre de palla. Vam dinar a un parc i com no, ens vam trobar uns catalans menjant també al parc.

 

Després de passejar per Adare, ja arribava el destí que ens havíem marcat: la ciutat de Killarney, capital del condat de Kerry. Aquí vam fer dues nits ja que des d’aquí estàvem a prop de dos punts d’interés: el King of Kerry, la Dingle Peninsula i el Killarney National Park. Killarney és una ciutat maca, té uns carrers molt animats, i el centre està plagat de vida i de pubs, com no, amb les seves actuacions musicals. Després de comprar ‘merda’ per dinar vam anar a reposar fent pintes de Guiness i de Heineken. Vam menjar i a la nit vam tornar a un altre pub. Allà vaig descobrir la cervesa Bulmers, una birra que em recordava a sidra. Haig de mirar quines característiques té. En el pub hi havia uns alemanys i un especialment em feia gràcia pq tenia una manera peculiar de seguir el ritme.

Seguiré explicant el tercer dia en un altre post, ara feia dies que no escrivia res. A veure si torno a agafar el ritme d’abans.