Un nou viatge a les esquenes. El retrobament d’una ciutat encisadora com Berlin. La tornada a la Hauptstadt. A la capital del meu món ideal que regna al meu cap. Els participants de l’estada a Berlin són: Adela, David, Gemma i un servidor. Aquest cop, em deixo el vestit de patriota espanyol a casa i em poso el de sozialista Ostàlgic. Visca l’assessí Erick Honecker!
Divendres 15 desembre: Gutten Abend!
Sortim de Barcelona sobre les 12. Després de fer algun sudoku, fer el capullo marejant a l’Adela fins deixar-la dormida i escoltar música mirant per la finestra i veure els Alps nevats i núvols, arribem a Berlin. Anem directes a Friedrichstrasse, que és on hi ha el nou hotel Melià. No és que anem de marajàs. Senzillament vam ser afortunats en aconseguir un premi i els quatre vam poder allotjar-nos en aquest gran hotel amb vistes al Reichstag. Quin plaer. Bé, arribem i per demostrar que no ens han pujat els fums al cap, anem a fotre’ns Kebabs i Dürums amb cervesa com a complement indispensable. Menjo el segon Dürum més gran de la meva vida. El primer encara està per arribar i me’l fotré el dia següent. Un cop acabem de dinar a les 16:30, anem a veure coses. Passem per la Berliner Dom, i després davant de la Lustplatz, hi ha un gran mercat nadalenc on entrem a veure l’ambient. Bé no! Abans, li compro a un pakistaní o a una persona de Kazajstan una gorra militar soviètica, capritxo meu. Regatejo i li trec 4 euros menys. Després si que entrem al mercat i allí tastem el gran ambient. Provem el Glühwein, un vi calentíssim que ja me n’havien xerrat d’ell. Se’l prenen com si fos un cafetó.
Baixem per Unter den Linden fins arribar a la Brandenburger Tor. La veiem i li fem fotos des de la Pariser Platz. Tot seguit ens disposem a anar a la Potsdammer Platz. Edificis d’una espectacular arquitectura habiten aquella zona: el Sony Center i l’edifici de la Die Bahn. Allà hi ha un altre mercadet nadalenc i ens fotem una mena d’hamburguesa i saltxitxes.
Però és acabar-s’ho i anar a cap a la zona de l’hotel. Però no per dormir, sinó per pendre unes copes. Per Oranienburger Tor trobem un Lounge on ens fotem becks i cocktails. Fotem unes rialles i decidim anar a dormir ja que el dia següent toca caminar una bona estona.
Dissabte 16 desembre: recordar i conèixer
Ens llevem a les 7:30 perquè volem aprofitar el temps. Des del llit sense mourem i estirat fent el ronso, li foto una foto al Reichstag.
Tenia davant dels meus morros bona part de la cúpula del senyor parlament alemany. Potser vosaltres no ho valoreu però jo si. El Reichstag va ser cremat al 1933. Els rumors diuen que Hitler va ordenar cremar-lo per guanyar el suport de gran part del poble alemany i fer-los creure que els autors de l’incendi havien estat ments comunistes. El cap de turc fou Marinus Van der Lubbe, un holandès comunista.
Bé torno al món actual. Tot seguit anem els quatre a esmorzar i esmorzem prop del Reichstag. Quan acabem veiem el parlament, anem altre cop per la Brandenburger Tor i pugem amb l’autoús número 100 fins a un parc on hi ha les figures de Marx i Engels. Després anem a Nikolaiviertel, un petit barri d’origen eslau, i que les casetes són molt maques. També hi ha l’esglèsia Nikolaikirsche i veiem l’Spree al costat de l’estàtua de Sant Jordi i el drac. Continuem direcció Alexanderplatz. Pel camí veiem el Rotes Rathaus, l’ajuntament, i la Torre de la televisió. Allà ens plantegem anar a dinar a la cúpula, o si més no, ens entra la curiositat de saber quan val. Desestimem l’opció perquè ni ho veiem i perquè hi ha molta cua. Finalment arribem a Alexanderplatz. Una plaça que estèticament és bastant lletja, però lo que significa pels berlinesos, amb la seva història, gran quantitat de manifestacions sozialistes, els edificis amb aquella característica construcció comunista i el seu ambient, fan que per mi sigui una gran plaça, desitjant visitar-la sempre que pugui.
Hi ha montat un mercadillo on l’Adela es compra una samarreta molt guapa. Jo la volia amb mascle però per problemes de panxa no me la vaig poder quedar. Després arriba l’hora de separar-nos: en David i la Gemma van a la Torre de la Victòria, al Tiergarten i al Mauer i nosaltres anem a veure la Bebelplatz, on tenen montat un skating, i la Gendarmermarkt. Allí es troba la Französischer Dom i la Deutsche Dom. Molt maques les Doms i també al mig de la plaça han fotut un altre mercat nadalenc. Aquest has de pagar un euro per entrar i, naturalment, no hi entrem. Ens apalanquem a un seient per pensar què fem o què dinar perquè ja ens roncaven els budells fa estona i pensem en un comodí: anar al barri turc a fotre’ns un kebab i un dürum amb totes les de la llei. Sortim a Hermanstrasse i lo primer que veig és un carrer amb el meu nom. Com no podia ser d’una altra manera el fotografio i prosseguim la cerca d’un lloc per menjar turcament. Ens creuem amb afeccionats de l’Hertha de Berlin, que jugava contra el Eintrach Frankfurt. I al final trobem un lloc que per un kebab que no tanca ni amb una premsadora, el dürum més llarg de la història i dues Berliner Kindl de 0,5L cadascuna ens demanen 7 euros. Increible!
A la tarda, ens reunim amb el David i la Gemma i anem al Ku’damm. Com que està plovent veiem l’esglèsia Wilhem-Friedrich i el mercadet nadalenc que té a sota l’esglèsia. Al final, ens fotem dins un bar per aixoplugar-nos i també, tot sia dit, per fotre’ns unes cerveses. Jo hem prenc una negra de 0′5L. Quan sortim del bar ho fem per trobar un lloc per sopar i després de cercar-ho bastanta estona, trobem un a la plaça Wittemberg, amb vistes al KaDeWe. El Noah’s. Ens fotem les botes per variar. Es veu que lo normal hauria estat demanar un plat i no dos com vàrem fer. Jo i en David ens demanen un Goulash hungarès de segon i ens agrada força. Em vaig queda amb les ganes de provar-l’ho a Praga, que també és típic de la República Txeca. Surt la idea d’anar a Hungria aviat per viure només de goulash. Quan acabem ens plantegem si anar com un globus aeroestàtic a l’hotel o usar metro. Com que ja teniem pagat el metro, tirem per aquesta última opció i arribem a l’hotel per dormir.
Diumenge 17 desembre: Tchussi!
Últim dia de la nostra estada a Berlin. Un hasta luego és el que li direm a la ciutat perquè hi tornaré aviat suposo. He notat que tenia molt fresca la ciutat després d’haver estat fa 3 estius. Durant el matí encara podem veure coses. Esmorzem al bar de la Opel. El menú Corsa i el menú astra trionfen :). Després, anem al monument a les víctimes de l’holocaust, un laberint de pedres per amagar-se entre elles. Després em trobaré amb un gran camarada: en Vladimir Ilich Ulianov, més conegut com a Lenin. I passo per l’edifici d’Aeroflot, les millors línies aèrees del planeta.
Després anem un altre cop al mercat de nadal de Lustplatz i allí ens casquem: una crepe amb nutella, una bossa de bunyols grans, una altra de petits, dos entrepans de saltxitxa i un Glühwein.
Tot això entre 4, tampoc és tant, però deu ni do. No hem acabat que ens aixequem amb el menjar i anem sortint del mercat i ens dirigim a l’hotel per recollir les maletes i anar a l’aeroport que sortia a les 15:50 el nostre avió. Quan estavem a Franzoschizer Strasse va i em trobo a la Miriam d’alemany. Quina casualitat, mira que és gran Berlin! Ja havíem dit a Barcelona que hi anàvem i que a veure si ens trobàvem i així va ser. Després de xerrar si que ja vam anar a l’hotel i d’allà a l’aeroport. Va costar arribar a l’aeroport perquè es veu que la línia estava tallada i havies de fer transbord amb el bus i tornar a fer un altre transbord amb el tren. Un merder. Vam arribar a l’aeroport, fer el check-in i embarcar instantàniament.
I aquí acaba la meva segona estada a la Haupstadt. Si algo m’ha servit aquest viatge apart de disfrutar-lo, ha estat el tenir més clar que hi ha alguna cosa entre ella i jo, almenys per la meva part. He coquetejat,hem tontejat. Qui sap si donarà ella el primer pas. Com he parlat amb en David abans, estem assitint al primer cas de cityfilia. Vés a saber que en sortirà d’aquest idili que tot just acaba de començar públicament.
I acabaré com ens va acomiadar la cambrera del Noah’s a l’Adela i a mi, això si, amb un toc personal: Tchussi Berlin, Tchussi.
Avui he llegit una notícia sorprenent, per mi. I no és datada al 28 de desembre, dia dels inocents, sinó al 26. I lo que dic és totalment cert. Radovan Karadzic, ex-president de la República Sèrbia a Bòsnia, havia estat dins la plantilla de la Crvena Zvezda. És a dir, de l’Estrella Roja de Belgrad. Karadzic actualment està buscat pel Tribunal Penal Internacional de la Haya. Karadzic de professió psicòleg va entrar a l’equip a la temporada 1983/1984 com a doctor per animar a una plantilla amb la moral baixa degut a la mediocre temporada que estava realitzant l’equip. Crvena Zvezda va acabar guanyant la lliga de futbol. Els jugadors tenen un gran record d’ell i es van sorpendre anys després de veure’l a la televisió.
