El blog d’en SiG

Avui he llegit una notícia sorprenent, per mi. I no és datada al 28 de desembre, dia dels inocents, sinó al 26. I lo que dic és totalment cert. Radovan Karadzic, ex-president de la República Sèrbia a Bòsnia, havia estat dins la plantilla de la Crvena Zvezda. És a dir, de l’Estrella Roja de Belgrad. Karadzic actualment està buscat pel Tribunal Penal Internacional de la Haya. Karadzic de professió psicòleg va entrar a l’equip a la temporada 1983/1984 com a doctor per animar a una plantilla amb la moral baixa degut a la mediocre temporada que estava realitzant l’equip. Crvena Zvezda va acabar guanyant la lliga de futbol. Els jugadors tenen un gran record d’ell i es van sorpendre anys després de veure’l a la televisió.

Ja veieu, Karadzic és un ídol local. Un ídol a Belgrad. Un ídol a l’Estrella Roja. Tenen una lliga gràcies als seus coneixements sobre la ment de les persones. Aquesta persona no es pot pendre ni una copeta de whisky amb un puret fàries després de fotre’s un bon tiberi, ja que està buscat per la llei. Amnistia per Karadzic ja!

Avui estava a casa meva celebrant el dinar de Sant Esteve i no sé com, hem posat la TVE. Han informat que s’ha trobat un zulo amb armes i ja hi ha la hipòtesi que ETA està molt lluny de la rendició d’armes. La qüestió és que quasi vomito quan he escoltat el fill de puta de l’Acebes dir que “el gobierno a quien quiere engañar, a quien quiere engañar…!” això cridant. Aquest paio no té cap mena de vergonya. Encara recordo quan es va tirar un cap de setmana sencer parlant de mentides, desmentint comunicats oficials d’Al-Qaida, que anunciava que havia estat ella a Al-Jazzira i el Times deia que era Al-Qaida i Acebes defensant per pur interés polític que era ETA. Com es pot ser tan egoista, Ángel? Mentres Aznar, Zaplana i cia anaven a casa a clapar a casa ben calentets amb les seves respectives dones, Acebes suposo que no podia pegar ull estudiant per la nit totes les mentides que havia de dir a tot l’Estat l’endemà per la TV.

  

Abans de comparèixer a la sala de prensa, una dosis de cocaïna per perdre la vergonya i semblar segur del que diu. Quins pebrots de veritat, és que encara recordo quan deien que havien trobat uns versicles del Corán en una furgoneta al costat d’Atocha però que totes les línies d’investigació apuntaven a ETA. I ara surt, després d’un any o un parell d’anys, parlant de mentiders i demanant explicacions a altres. De veritat, s’ha de tenir uns collons com un Sant Pau.

En aquestes dates, tothom treu pit de tenir cinquanta tiberis amb la família, mostrant així el bon rotllo que s’hi respira dins de tal família. El nadal té com objectiu unir famílies. Bé, doncs resulta que avui anava passejant sòl per les paradetes que tradicionalment col·loquen a la Gran Via de Barcelona. Tot ple de famílies i parelletes abraçats, com marquen els cànons del nadal. I a mi, si una cosa m’agrada fer quan vaig passejant pel carrer és fixar-me amb el que fa l’altra gent, sense que se n’andonin. El voyeurisme és molt estimulant. Doncs vet aquí que veig un pare de família que mentre espera amb el cotxet del nen petit a que la dona acabi de mirar ves a saber què, té fixats els ulls en algun lloc. Per tal com mirava, la cosa observada semblava molt interessant. I per l’alçada, era una cosa baixeta o estava situada a baixa alçada. Dissimuladament, m’he girat per no perdre’m la cosa tant increible que estava mirant. I suposo que ja sabeu que era oi? Un cul. Un cul d’una altra dona. L’home estava amb la família comprant coses de nadal, els nens il·lusionats amb la mare, i el pare estava bocabadat mirant un cul d’una dona que passava pel costat. A veure, ara no sóc un capellà del Vaticà, no em malinterpreteu, però és graciós el tema. M’he tornat a girar i he continuat el meu camí, això si, m’he descollonat fins la segona cruïlla de semàfors pensant amb el nadal i la família.

Avui vull fer un homenatge al gremi del futur: als segurates de discoteca. Persones que actualment són molt mal vistes, però no hi ha per tant. Només xulegen, poden apallissar a alguna persona que es posi tonteta, i han d’interpretar un paper constant de macarrilla, sense ser-ho. I interpretar un paper sense poder optar mai al guardó al millor actor dels Òscars, és difícil, no ens enganyem. Són gent de classe alta que han preferit baixar a les professions denigrants del ‘populatxu’, fent notòri aquest cor tan gran que tenen. Tenen mala fama perquè a alguns se’ls hi ha anat la mà i han matat a algú, però qui no s’ha equivocat algun cop a la feina. Jo l’altre dia, per exemple, vaig borrar una dada de la base de dades que era important. Trobo totalment normal, doncs, que un segurata s’equivoqui i envii a l’altre barri a una persona. Per mi, James Anglada era tot un professional, però potser aquell dia no havia dormit massa bé o ves a saber i va acabar matant a una persona. No ho se gent, jo trobo que és nadal, temps d’alegria i germanó, i hem de saber perdonar a tothom. Hem d’interpretar una mica el paper de gilipolles i perdonar a tothom.

I us diré una altra cosa. A mi ja m’ha passat l’oportunitat de èsser segurata. No he anat al millor ambient per poder exèrcir de tal. Potser m’ha faltat un erasmus al Bronx, o anar a la facultat que hi ha al barri de la Mina. La foto de dalt mostra un dia normal a la FSB, la Facultat de Segurates de Barcelona. Espero algun cop poder portar al meu fill a aquesta facultat. Desitjo que el meu fill es faci un nom entre els segurates. L’encarrilaré cap a aquí. En fi, només us demanaria que us alcessiu amb la copa ben plena de cava i brindessim per aquesta gent que són persones maquíssimes que fan un esforç perquè puguem viure les nits als locals que vigilen amb la màxima calma. Saluten!

Un altre síntoma de la meva citifilia europea. Continuo amb l’idili que vaig fer públic la setmana passada. He anat a pendre un café amb Mrs. Berlin Garcia Tomàs. Simpàtica, entranyable, interessant i amb moltes coses per explicar. Per cert, la millor porno que he vist la tinc: un documental de Berlin, jeje. Doncs això…coquetejant:

Ahir vaig tocar un tema ronyós, mugrós i fastigós. Les putes herències. Avui condemnaré la perversitat de la idea de les herències. Les herències fan que la gent s’alegri quan li “toca” una. I a més la gent et pren per boig si renuncies a una herència. Però no fotem, no pel valor sentimental, sinó per l’econòmic. A la gent li perd els diners. Si jo fos algú important amb poder de decisió, aboliria les herències, o si més no, aboliria algunes coses que entren a l’herència, només per fotre als cara dures que regnen en la península iberica i ja que estem del món sencer. És un generador de paràsits, hi ha gent que no fot res a la vida perquè veu com la solució als seus problemes la mort dels seus sers estimats. Trobo fatal que algú s’alegri perquè li ha “tocat” una herència. Se’m remouen els budells quan penso que algú es pot posar content perquè li toca el gordo. A aquesta gent, els faria passar al darrere del qui la dinya. Això és així, hi ha gent que s’alegra. Jo acceptaria una herència però perquè no vull que se la quedi l’estat, ni que se la quedi algú altre i que s’alegri. Jo vull que lo que és meu sigui perquè m’ho he currat. Perquè he lluitat i ho he aconseguit. I no perquè he tingut paciència a l’esperar que el meu pare la dinyi. És penós fer plans a l’estil: bueno tindré els dos pisos de tal lloc, el solar de món pare també passarà a ser possessió meva, etc…. Hi ha gent que fa plans així i em fan fàtig. Haurien d’estar tristos per la persona que mor, i no destapar una ampolla de cava per celebrar que per fi tens en les teves mans un patrimoni escandalós.

Com he dit abans, jo prohibiria heredar res. Així la gent treballaria més. Que és això que per la patilla et donin un pis els teus pares que s’han estat trencan les banyes, mentres tu t’has estat tocant els collons fent el gilipolles tot lo temps. Si una cosa no soporto són els vividors, i amb les herències, els paràsits creixen exponencialment. O si més no, amb elles no deixaran d’existir.

Mort d’una puta vegada als paràsits, que ja cansen.

Un nou viatge a les esquenes. El retrobament d’una ciutat encisadora com Berlin. La tornada a la Hauptstadt. A la capital del meu món ideal que regna al meu cap. Els participants de l’estada a Berlin són: Adela, David, Gemma i un servidor. Aquest cop, em deixo el vestit de patriota espanyol a casa i em poso el de sozialista Ostàlgic. Visca l’assessí Erick Honecker!

Divendres 15 desembre: Gutten Abend!

Sortim de Barcelona sobre les 12. Després de fer algun sudoku, fer el capullo marejant a l’Adela fins deixar-la dormida i escoltar música mirant per la finestra i veure els Alps nevats i núvols, arribem a Berlin. Anem directes a Friedrichstrasse, que és on hi ha el nou hotel Melià. No és que anem de marajàs. Senzillament vam ser afortunats en aconseguir un premi i els quatre vam poder allotjar-nos en aquest gran hotel amb vistes al Reichstag. Quin plaer. Bé, arribem i per demostrar que no ens han pujat els fums al cap, anem a fotre’ns Kebabs i Dürums amb cervesa com a complement indispensable. Menjo el segon Dürum més gran de la meva vida. El primer encara està per arribar i me’l fotré el dia següent. Un cop acabem de dinar a les 16:30, anem a veure coses. Passem per la Berliner Dom, i després davant de la Lustplatz, hi ha un gran mercat nadalenc on entrem a veure l’ambient. Bé no! Abans, li compro a un pakistaní o a una persona de Kazajstan una gorra militar soviètica, capritxo meu. Regatejo i li trec 4 euros menys. Després si que entrem al mercat i allí tastem el gran ambient. Provem el Glühwein, un vi calentíssim que ja me n’havien xerrat d’ell. Se’l prenen com si fos un cafetó.

 
 

  Baixem per Unter den Linden fins arribar a la Brandenburger Tor. La veiem i li fem fotos des de la Pariser Platz. Tot seguit ens disposem a anar a la Potsdammer Platz. Edificis d’una espectacular arquitectura habiten aquella zona: el Sony Center i l’edifici de la Die Bahn. Allà hi ha un altre mercadet nadalenc i ens fotem una mena d’hamburguesa i saltxitxes.

 

Però és acabar-s’ho i anar a cap a la zona de l’hotel. Però no per dormir, sinó per pendre unes copes. Per Oranienburger Tor trobem un Lounge on ens fotem becks i cocktails. Fotem unes rialles i decidim anar a dormir ja que el dia següent toca caminar una bona estona.

 

Dissabte 16 desembre: recordar i conèixer

Ens llevem a les 7:30 perquè volem aprofitar el temps. Des del llit sense mourem i estirat fent el ronso, li foto una foto al Reichstag.

Tenia davant dels meus morros bona part de la cúpula del senyor parlament alemany. Potser vosaltres no ho valoreu però jo si. El Reichstag va ser cremat al 1933. Els rumors diuen que Hitler va ordenar cremar-lo per guanyar el suport de gran part del poble alemany i fer-los creure que els autors de l’incendi havien estat ments comunistes. El cap de turc fou Marinus Van der Lubbe, un holandès comunista.

Bé torno al món actual. Tot seguit anem els quatre a esmorzar i esmorzem prop del Reichstag. Quan acabem veiem el parlament, anem altre cop per la Brandenburger Tor i pugem amb l’autoús número 100 fins a un parc on hi ha les figures de Marx i Engels. Després anem a Nikolaiviertel, un petit barri d’origen eslau, i que les casetes són molt maques. També hi ha l’esglèsia Nikolaikirsche i veiem l’Spree al costat de l’estàtua de Sant Jordi i el drac. Continuem direcció Alexanderplatz. Pel camí veiem el Rotes Rathaus, l’ajuntament, i la Torre de la televisió. Allà ens plantegem anar a dinar a la cúpula, o si més no, ens entra la curiositat de saber quan val. Desestimem l’opció perquè ni ho veiem i perquè hi ha molta cua. Finalment arribem a Alexanderplatz. Una plaça que estèticament és bastant lletja, però lo que significa pels berlinesos, amb la seva història, gran quantitat de manifestacions sozialistes, els edificis amb aquella característica construcció comunista i el seu ambient, fan que per mi sigui una gran plaça, desitjant visitar-la sempre que pugui.

Hi ha montat un mercadillo on l’Adela es compra una samarreta molt guapa. Jo la volia amb mascle però per problemes de panxa no me la vaig poder quedar. Després arriba l’hora de separar-nos: en David i la Gemma van a la Torre de la Victòria, al Tiergarten i al Mauer i nosaltres anem a veure la Bebelplatz, on tenen montat un skating, i la Gendarmermarkt. Allí es troba la Französischer Dom i la Deutsche Dom. Molt maques les Doms i també al mig de la plaça han fotut un altre mercat nadalenc. Aquest has de pagar un euro per entrar i, naturalment, no hi entrem. Ens apalanquem a un seient per pensar què fem o què dinar perquè ja ens roncaven els budells fa estona i pensem en un comodí: anar al barri turc a fotre’ns un kebab i un dürum amb totes les de la llei. Sortim a Hermanstrasse i lo primer que veig és un carrer amb el meu nom. Com no podia ser d’una altra manera el fotografio i prosseguim la cerca d’un lloc per menjar turcament. Ens creuem amb afeccionats de l’Hertha de Berlin, que jugava contra el Eintrach Frankfurt. I al final trobem un lloc que per un kebab que no tanca ni amb una premsadora, el dürum més llarg de la història i dues Berliner Kindl de 0,5L cadascuna ens demanen 7 euros. Increible!

  

A la tarda, ens reunim amb el David i la Gemma i anem al Ku’damm. Com que està plovent veiem l’esglèsia Wilhem-Friedrich i el mercadet nadalenc que té a sota l’esglèsia. Al final, ens fotem dins un bar per aixoplugar-nos i també, tot sia dit, per fotre’ns unes cerveses. Jo hem prenc una negra de 0′5L. Quan sortim del bar ho fem per trobar un lloc per sopar i després de cercar-ho bastanta estona, trobem un a la plaça Wittemberg, amb vistes al KaDeWe. El Noah’s. Ens fotem les botes per variar. Es veu que lo normal hauria estat demanar un plat i no dos com vàrem fer. Jo i en David ens demanen un Goulash hungarès de segon i ens agrada força. Em vaig queda amb les ganes de provar-l’ho a Praga, que també és típic de la República Txeca. Surt la idea d’anar a Hungria aviat per viure només de goulash. Quan acabem ens plantegem si anar com un globus aeroestàtic a l’hotel o usar metro. Com que ja teniem pagat el metro, tirem per aquesta última opció i arribem a l’hotel per dormir.

Diumenge 17 desembre: Tchussi!

Últim dia de la nostra estada a Berlin. Un hasta luego és el que li direm a la ciutat perquè hi tornaré aviat suposo. He notat que tenia molt fresca la ciutat després d’haver estat fa 3 estius. Durant el matí encara podem veure coses. Esmorzem al bar de la Opel. El menú Corsa i el menú astra trionfen . Després, anem al monument a les víctimes de l’holocaust, un laberint de pedres per amagar-se entre elles. Després em trobaré amb un gran camarada: en Vladimir Ilich Ulianov, més conegut com a Lenin. I passo per l’edifici d’Aeroflot, les millors línies aèrees del planeta.

 
 

Després anem un altre cop al mercat de nadal de Lustplatz i allí ens casquem: una crepe amb nutella, una bossa de bunyols grans, una altra de petits, dos entrepans de saltxitxa i un Glühwein.   

  

Tot això entre 4, tampoc és tant, però deu ni do. No hem acabat que ens aixequem amb el menjar i anem sortint del mercat i ens dirigim a l’hotel per recollir les maletes i anar a l’aeroport que sortia a les 15:50 el nostre avió. Quan estavem a Franzoschizer Strasse va i em trobo a la Miriam d’alemany. Quina casualitat, mira que és gran Berlin! Ja havíem dit a Barcelona que hi anàvem i que a veure si ens trobàvem i així va ser. Després de xerrar si que ja vam anar a l’hotel i d’allà a l’aeroport. Va costar arribar a l’aeroport perquè es veu que la línia estava tallada i havies de fer transbord amb el bus i tornar a fer un altre transbord amb el tren. Un merder. Vam arribar a l’aeroport, fer el check-in i embarcar instantàniament.

I aquí acaba la meva segona estada a la Haupstadt. Si algo m’ha servit aquest viatge apart de disfrutar-lo, ha estat el tenir més clar que hi ha alguna cosa entre ella i jo, almenys per la meva part. He coquetejat,hem tontejat. Qui sap si donarà ella el primer pas. Com he parlat amb en David abans, estem assitint al primer cas de cityfilia. Vés a saber que en sortirà d’aquest idili que tot just acaba de començar públicament.

I acabaré com ens va acomiadar la cambrera del Noah’s a l’Adela i a mi, això si, amb un toc personal: Tchussi Berlin, Tchussi.

Collons, vull plasmar aquest moment al blog…estic embalsamat amb The End dels Doors. Mai arribaria a la putrefacció amb aquesta cançó. Vull que quan dipositin el meu cos sense vida dins el meu mausoleu soni aquesta cançó. Despedir-me del món a lo gran. No vaig al notari però ho plasmo aquí per a què ho sapigui tothom. Fins i tot la gent que no em coneix.

Una última cosa. Discrepo amb en Jim Morrisson per lo que diu a la cançó. West is the best. Fals. És l’est

Hem tornat vius de Madriz. No hi havia per tant. El viatge ha estat molt bé. Sobretot hem menjat molt (i bé) i hem caminat força. Faré cinc cèntims del viatge. Primer de tot dir que els participants d’aquest tour patriòtic han estat, per ordre amb cap mena d’importància: Fede, Joan, Jaume i jo. Tots amants de la bandera espanyola, simpatitzants del PP i apunt d’ingressar (i mai millor ben dit) a l’exèrcit espanyol. Començo:

Dimecres 6 desembre: L’arribada

Vam arribar ben ràpid a la capital. Vam haver d’aguantar uns pesats al darrere que no paraven de fer el subnormal amb els seus comentaris amb poca gràcia. Gràcies als seus crits, Madrid sabia que alguna cosa anava a passar aquell dia. Vam arribar i després de recollir la maleta, vam anar a buscar el metro. Trajecte: Aeropuerto - Nuevos Ministerios - Alonso Martinez - Gran Via. Teniem l’allotjament a l’Hostal Miralva, situat al carrer Valverde. Estavem ben situats per fer les copes per la nit. L’hostal el portava un home molt catxondo. Era una mezcla d’andalús sevillà-gadità amb argentí. Mescla estrambòtica però no vam saber d’on podia ser. Un cop assignats els llits, ens aixequem i anem a donar voltes per la ciutat. Passem per la Gran Via i els edificis són bastant enormes, i vivim un autèntic caos pq la guàrdia urbana dallà havia tallat un carrer. Passejant per carrers del costat de l’hostal vivim un enfrotament de gitanes que criden: me cago en tu raza (si, les dues eren gitanes) i una altra dona parlant pel mòbil, suposadament amb el seu marit que li tirava en cara que li fotés les banyes. Jo vaig pensar això. Després de caminar i de intentar situar-nos una mica sobre el plànol, vam anar a petar al restaurant Ojalà.

 

Un restaurant fashion, on els més arreplegats erem naltros. Però vam menjar prou bé. Ens vam quedar amb les ganes de fotre’ns pollastre al curri servit com un megapinxo però ja havíem endrapat massa. Després vam buscar un lloc per fer copetes i cap a casa. Vam estar en un bar que posaven música bastant bona. No recordo el nom, en Joan ja ens ho recordarà en algun post. I després d’alló, a clapar!

Dijous 7 desembre: Descobrim Malasaña

Ens vam llevar i vam anar a moure el bigoti. Uns entrepans immensos ens van servir al Bar Dulcinea. El meu de tonyina amb olives. No m’entenien al dir Olivas. Es veu qeu si no els hi dius Aceitunas no saben de què els hi parles. El cambrer una mica cansat de la seva vida monòtona perquè el vaig veure ratllat. Després de jalar, anem al congrés i la primera bandera espanyola ens fa posar firmes. Noto com una sensació de nerviosisme s’apodera del meu cos i corro a que algú ens faci una foto. M’emociono més quan veig un policia amb una ametralladora està fastiguejat a la porta.

  

Després arribem a Neptuno, plaça que se celebren les victòries de l’Atlètic. Teniem intenció d’entrar al Prado però veiem que hi ha una cua increible i acabem al Thyssen. Quan sortim, estem rebentats i com no, a dinar! Fotem tres birres mentres esperem que ens atenguin i cada birra amb la seva tapeta. Entre la caloreta, la panxa plena i cansats, sortim d’allà bastant endormiscats i anem cap al retiro a estirar les cames. allà veiem el Palau de Vidre i sortim per la Porta d’Alcalà.

 

S’estava aproximant el moment de més extasis del viatge. la bandera de la Plaça Colon. Veiem la Cibeles, el Palau de la Comunicació i pugem per Recoletos fins arribar al destí anhelat. Després de moltes llàgrimes li diem a una dona que ens faci dos fotos amb la bandera ben desplegada de fons. I de postres, ens anem al carrer Gènova per fotre’ns una foto davant la seu del PP. El meu pensament quan vaig veure una agència de viatges Ecuador va ser: no tenen por de que un dia els hi fotin una bomba?

  
 

Si ja havíem sortit rebentats del dinar imagineu com estàvem. Doncs ens anem a descansar a un bar, a fer uns sudokus, mots encreuats i cerveseta amb la corresponen tapeta. I d’allí a sopar. Ja us dic que no vam parar d’endrapar. Al restaurant Lorena, prometia però al final molt fluixet. Destacar el roquefort de canapé. No m’he equivocat: roquefort de canapé he dit. Tenia més roquefort que una altra cosa, semblava un mur de la vergonya d’alguna ciutat. A la nit, anem a l’Almudena on feien una missa i ja havia acabat. Un colló de cries li estaven rient les gràcies al capellà. Ja podeu pensar que va caure molta mofa àcida sobre aquest tema. Però ens va impresionar que hi hagués tants joves assistents en aquella missa. Creia que ja s’acabava i haurem d’esperar un segle més a que desaparegui aquest càncer de la societat. I després de fer la nostra missa ens anem a fotre la òstia i el vinet a un bar. Sorprenent que els bars on vam anar pensàvem que seriend e l’estil de Barna, tothom cridant i fent el boig i entrem a dos i ens trobem que tothom està jugant al monopoli, a cartes al trivial…va ser curiós. Vam acabar jugant al cinquillo, on un camarada va destapar una trampa d’un altre camarada. No diré noms, és llei militar no desvetllar noms. Només dir que jugant a cartes ens vam fotre uns tallets de manchego sec amb un Ribera del duero. Com senyors, yeah! I a clapar.

Divendres 8 desembre: Bernabeu i empalmada 

Ens llevem sobre la mateixa hora de sempre i deixem l’hostal i la nit del divendres no tindrem hostal per dormir degut a que volem sortir de festa i a l’aeroport hem de ser-hi a les 6 i poc. Esmorzem en un lloc del mateix carrer Valverde on no fan els entrepans tant bons com el Dulcinea. Dins el bar hi ha unes catalanes amb un català. Ens mirem perquè tots xerrem català però fem com si res i no ens diem res. Quan tornem a tenir la panxa tipa ens anem a l’aeroport a deixar les motxiles i una maleta a consigna en una guixeta. Així podem despreocupar-nos d’elles. I després de l’aeroport, un altre acte patriotic. Fer un piti davant el Santiago Bernabeu. Vaig intentar volar una gasolinera que hi havia just al costat de l’estadi com a mostra de la meva emoció. Després de babejar amb aquest estadi que hauria de ser Patrimoni Mundial de la Unesco ens anem al museu reina Sofia. Veiem el Guernica de Pablo Picasso i quadres sorprenents del Salvador Dalí com El Enigma de Hitler i alguns altres que ara no recordo el seu nom.

   

Que toca després del museu? Papejar, molt bé. Penúltim atracon del viatge. Després de menjar decidim separar-nos, els camarades Fede i Jaume se’n van a gaudir del Prado de les obres que el nostre Imperi ha pogut saquejar als altres i el camarada Joan i un servidor ens anem a patrullar por la ciudad. Acabem a Malassanya fent inspecció de bars, i si fa falta tancant-los. Al final, al Rincón, uns companys ens ajuden a trobar un lloc per sopar: pizza aquest cop, i amb vi, de la casa. Al final tornem al bar dels jocs i allí mentres fotem uns cinquillos, on guanyo la primera i última partida, també fem algun cubatilla. Quan ens foten fora del bareto, anem a la Sala Sol. fem una mica el boig i riem. La música bastant ronyosa, però l’ambient està bé. Finalment quan són les 6 ens anem cap a l’aeroport on ens espera un avió que viatjarà amb 20 persones. Mític com vam trobar la parada de metro de gran Via per anar a l’aeroport. Li demanem a dues paies que passaven per allà i les indicacions són les següents: están en donde las putas!!! Visca la finura de les noies. 

  

I aquí acaba el viatge, ens fem una foto a l’estació de sants i recordem aquest dia com el que quatre catalans es van enriure de tota una capital d’un país que és potència mundial. Olé!

Ahir vaig presenciar una escena esperpèntica. Vaig veure la Carmencita Bordiu vestida de folklòrica al programa Mira quien Baila de TVE. Encara estic assimilant l’impacte d’aquesta imatge ahir nit. Si en Franco aixequès el cap segur que la castigaria sense algun capritxo. A part, no se perquè a una familiar de’n Franco se li ha de llepar el cul i riure-li totes les gràcies i forrar-la econòmicament amb entrevistes estúpides. Però això ja és un altre tema. Continuem, ahir va ser la Carmencita. Abans d’ahir, la Belen Esteban. L’altre dia el tot poderós aristòcrata italià Conde Lequio. I un llarg etcètera de la societat ronyosa espanyola. N’estic fart d’aquest tipus de programes, que promocionen i catapulten a vividors de la vida. A ridículs paràsits que només saben que robar els diners als altres. No són res més que estafadors. Podrien fer carros de combat alemanys, boeings, airbusos o cohets espacials russos usant el mateix material que tenen a la seva cara. I la televisió té molta culpa ja que és una catapulta per aquesta gent. 

És per això que des d’aquí demano urgentment més Àgores, més sèries d’humor o del gènere que sigui, més documentals d’història o de biologia, més pornos, més futbol, més de tot que no sigui concursos xorres, programes de ballaruca y olé, programes del cor i més caspa que pul·lula actualment a les nostres cases. Jo he abolit de la meva vida veure la tele. Sense un reproductor de video/dvd jo ja no encenc la tele. M’he hagut de fotre. Ale!