Ahir vaig tocar un tema ronyós, mugrós i fastigós. Les putes herències. Avui condemnaré la perversitat de la idea de les herències. Les herències fan que la gent s’alegri quan li “toca” una. I a més la gent et pren per boig si renuncies a una herència. Però no fotem, no pel valor sentimental, sinó per l’econòmic. A la gent li perd els diners. Si jo fos algú important amb poder de decisió, aboliria les herències, o si més no, aboliria algunes coses que entren a l’herència, només per fotre als cara dures que regnen en la península iberica i ja que estem del món sencer. És un generador de paràsits, hi ha gent que no fot res a la vida perquè veu com la solució als seus problemes la mort dels seus sers estimats. Trobo fatal que algú s’alegri perquè li ha “tocat” una herència. Se’m remouen els budells quan penso que algú es pot posar content perquè li toca el gordo. A aquesta gent, els faria passar al darrere del qui la dinya. Això és així, hi ha gent que s’alegra. Jo acceptaria una herència però perquè no vull que se la quedi l’estat, ni que se la quedi algú altre i que s’alegri. Jo vull que lo que és meu sigui perquè m’ho he currat. Perquè he lluitat i ho he aconseguit. I no perquè he tingut paciència a l’esperar que el meu pare la dinyi. És penós fer plans a l’estil: bueno tindré els dos pisos de tal lloc, el solar de món pare també passarà a ser possessió meva, etc…. Hi ha gent que fa plans així i em fan fàtig. Haurien d’estar tristos per la persona que mor, i no destapar una ampolla de cava per celebrar que per fi tens en les teves mans un patrimoni escandalós.
Com he dit abans, jo prohibiria heredar res. Així la gent treballaria més. Que és això que per la patilla et donin un pis els teus pares que s’han estat trencan les banyes, mentres tu t’has estat tocant els collons fent el gilipolles tot lo temps. Si una cosa no soporto són els vividors, i amb les herències, els paràsits creixen exponencialment. O si més no, amb elles no deixaran d’existir.
Mort d’una puta vegada als paràsits, que ja cansen.