El blog d’en SiG

Bé, ja se que per anar de sofisticat, d’entés en el cinema, de tio amb bon gust hauria de posar a parir les pel·lícules d’humor dolent. Doncs mireu, aquesta tarda acabo de veure la pel·lícula i m’he fet un fart de riure. El començament és boníssim, a lo loco. Gran imitació de Saw, quan s’han de tallar el peu, i es talla el peu que no era. En Shaquile O’Neal li diu: pero que haces, es el otro. Aquí m’he descollonat recargolant-me al sofà. I en Charlie Sheen surt i és brillant. Aquest home el vaig descobrir el seu dia amb la saga Hot Shoots i em descollono força. De tant en quant, quan no tens res a fer, o quan no pots fer res per un motiu qualsevol, o perquè no pots o no vols pensar, és bàsic veure una peli d’aquestes. Desconectes de tot, passes una bona estona rient pel mòdic preu de 0€. I es que estant al 2007 sembla mentida que t’ho puguis passar bé sense pagar.

Continuem amb la idolatració de tot lo que l’envolta l’Indian Lounge (aka Marsella 2). Avui li toca al cambrer. Una persona que s’alegra quan ens veu. No se si perquè mos deixem los quartos allà o perquè realment li agrada veure’ns. Però jo li fai un homenatge igualment, perquè a mi de sempre m’agrada que em brindin rialles. I ell ho fa.

Per fi vam descobrir com es diu: Saar. Ja era hora que ens ho digués perquè últimament freqüentem aquest local d’intelectuals i no saps com referir-te a les persones que et fan l’estància més cómoda. Lleig. Encara que ara per ara només sabem el nom. Diria que és indú o pakistaní. Dona gust que et tractin tan be com o fa ell. Sempre de bon rotllo i et contàgia les ganes de tornar-hi. Escolta’m Saar, des d’aquí t’envío un petó molt fort i ves a saber quan ens tornarem a veure. Lo que has de tenir present és que sempre que passo per aquells carrers penso en anar a l’Indian Lounge. Tot gràcies a tu…Bueno i a alguna coseta més també, però això ja serà un altre homenatge.

Quan vaig amb els ferrocarrils, tinc com una mitja horeta per pensar. De vegades penso en el present, altres cops en el futur, unes altres amb el passat i tota la resta amb gilipollades. Avui m’he imaginat el món al revés. I perquè us preguntareu, no? A la parada de Sarrià han pujat un grupet de nens que van a escoles pijes. Eren totes nenes d’uns 10 anys o poc més, i anaven amb el típic uniforme de les escoles de pagament. Clar, és de suposar que aquestes noies són de família bona. Bé doncs on s’han assegut? Al terra del vagó. Jo he al·lucinat una mica perquè clar, portant roba cara, reben uns modals pagant una barbaritat a l’escola i tal i qual i que acabin com podria acabar jo assegut al terra d’un vagó de tren, doncs m’ha sobtat. I s’han posat a jugar als cromos de picar. Llavors ha estat quan he començat a pensar en un món on tot sigui al revés: hotels de cinc estrelles inundat de captaires fotent-se tiberis d’escàndol, nens de casa bona remenant els contenidors, premis nobel de la Pau detinguts per involucrar-se en temes que no els demanen, ultrafeixistes espanyols amb la senyera i la ikurriña, gent superdotada netejant els videts dels lavabos públics, militars tancats a les tavernes fent d’intelectuals, pel·lícules pornogràfiques a la secció del club super3, integristes islàmics resant dins esglèsies catòliques, el Duque de Fèria i Michael Jackson fent de professors de parvulari, aiiiii tremendo….jaja. Tot a l’inrevés. Estaria bé provar aquesta vida…. Tot seguit, m’ha sortit una rialla sense obrir la boca i he tornat a mirar per la finestreta del ferrocarril, a pensar un xic més. Ja no recordo si era una gilipollada o no…