El blog d’en SiG

L’altre dia anava amb el metro, estressat ja que havia sortit de currar. Venia de Sant Cugat, que és una pallissa la tornada. Torna del cul del món corrent. Després havia d’anar a matricular-me al segon quadrimestre d’alemany. Clar, pagar-se un curs d’alemany a on ho faig, a priori, fa mal econòmicament. És una bona sablada. Però tot per apendre el llenguatge del futur. El llenguatge que acabarà sent el més parlat a la segona meitat del segle XXI. Vaticinat per mi.La qüestió és que estava a la Línia 3, agafant el metro a la parada Catalunya per anar al Poble Sec. I jo, dins el metro sempre vaig amb el reproductor d’mp3 i mirant al meu voltant. Aquell dia em vaig fixar amb les cares que em rodejaven. Quin panorama que ens espera vaig acabar pensant. Cares d’indiferència, de cansament, d’emocions zero. Estaven més per vomitar del fàstig i de l’aborriment que per engrescar als seus fills, companys, amic i demés contactes propers a seguir endavant. Tenien una mitjana edat i algun com jo. La veritat és que tothom va fastiguejat per la vida. Potser era que el metro tampoc és un lloc per llançar coets. Però fos el que fos, la gent anava amargada en aquell vagó. I els de l’altre vagó també la feien. No era cosa del meu vagó. No obstant, històricament, hi ha hagut vagons que han dut a dins el concepte mort. Aquell metro diria que també el duia. Finalment, va arribar Poble Sec i vaig baixar. Allí va acabar aquella tortura de viatge. Dels demés … no en sé res.

Jo tinc un problema, i és que em falta temps per fer coses. I mira que en faig eh, però tot i així trobo que els dies són curts. Per què ha de tenir 24 hores un dia? Podrien haver separat els dies de la vida en 48 hores. Òbviament, a la pràctica seria el mateix. Fins i tot viuríem menys dies. Però tindríem més temps durant el dia i podríem calmar els nostres remordiments o cavòries quan dius: ostia, ja ha passat un altre dia i no he fet tal cosa. El curs de la vida estaria montat de tal manera que podries fer mil coses. Podries portar les coses al dia sempre amb certa facilitat, fent 30 coses a la vegada. El ser humà per naturalesa, s’ha putejat ell mateix. Aguantar tants dies a l’any…l’únic que fas és ampliar les possibilitats de que la lectura de l’any sigui negativa. Quants més dies, més probabilitat que algo vagi malament a l’any. Des d’aquí demano una repartició de les hores que faciliti el poder assolir més coses al dia. Clar que, quan tens al cap una cosa, tant se te’n fot tot lo altre, i tendeixes a només fer aquella cosa. En fi, que s’allargui la durada dels dies, i després ja decidiré si continuo perdent el temps o faig algo de profit. Però clar, el requisit fonamental és tenir temps i després, aprofitar-lo. Sense temps impossible fer algo. Vull que els dies tinguin com a mínim 40 hores. Que l’any tingui 219 dies. Que l’hivern duri 40 dies. Que d’aquí 876 dies cumpleixi els 30 anys. Des d’aquí, monto aquesta iniciativa per a que arribi aquesta petició al Rei d’Espanya, o al president de la Unió Europea, o al president de la FIFA…a qui faci falta.