El blog d’en SiG

Quantes vegades haurem tingut la sensació d’impotència al veure que algú del teu costat que coneixes, de tant fer el gilipolles se l’acabarà pegant i tu no li pots dir res? Avui el post tracta d’això. De la tendència de les persones a fer el gilipolles sense saber que el fa. Però algú del seu voltant es percata d’aquesta actitut i veu que l’estàs fent. Clar, l’observador cóm li diu que està fent el gilipolles si tan sols l’interessat sap que l’està fent? Sembla rocambolesc el que estic dient però crec que ja m’enteneu el que vull dir. Tots l’hem fet el gilipolles sense saber-ho (temps enrere jo l’havia fet també i actualment he tingut la sensació de també fer-ho). Per tant, ja sabeu del que xerro. Les actituts del gilipolles són tan evidents que l’observador està alerta, per salvar els mobles si és necessari i també està espectant per veure si realment es confirma el que ha percatat. Recordem que l’interessat ni ho sap, i es dirigeix cap a un pou amb una profunditat de 100 metres mínim. Però potser l’observador està immers en una paranoia galàctica que li fa veure coses que no són. Podria ser una percepció de la realitat irreal. Però de totes maneres sembla real. Clar poseu-vos a la pell de l’observador. Que farieu si fossiu l’observador? Avisar al gilipolles o quedar com un gilipolles si tot t’ho has montat tu? Un gran dilema que mai es resoldrà. Una cosa es ben certa, sempre hi haurà un com a mínim que serà gilipolles.

Alemanya a donat vida a cèlebres personatges. Veritables artistes que no han deixat indiferent a la societat a partir de la seva aparició. Em podria passar temps destacant a personatges alemanys. Des d’Otto von Bismarck fins a Goethe, passant per Wagner i el propi Beethoven. I els que em deixo, que alguns ja sabeu que me’n deixo d’importants. Però avui destacaré a Beethoven. El compositor alemany va nèixer a Bonn al 1770 i morí a Viena al 1827. Aquests últims dies he estat escoltant la Novena Sinfonia i sobretot destaco el moviment 2. Fa temps l’havia escoltat. I m’encantava amb la força que començava. La gent sempre ha destacat més el 4t moviment. Jo tampoc he escoltat massa el quart moviment, però em quedo amb el segon. Em dóna una força cada cop que l’he escoltat que és increïble. Tot és possible amb el segon moviment. I he rememorat aquestes sensacions arrel de la compra d’un reproductor d’mp3, on hi venia a dins com a mode d’exemple. Porto tot el cap se setmana escoltant-la! Escolteu-la: Beethoven Symphony 9 (Movt.2)

Començo a patir per les cordes vocals d’en Pepe Montilla. Com va arribar a la presidència de Catalunya? A canvi de que? De les seves cordes vocals? De la seva rialla ja us dic que no. Dels seus coneixements sobre l’abecedari català i fins i tot del castellà? No, de l’abecedari tampoc, sinó no podria escriure. I ahir vaig veure a la revisteta del Fòrum de les Empreses de la Universitat d’Enginyeria Industrials que hi havia un escrit que donava la benvinguda a tots els estudiants que vulguessin participar en aquet esdeveniment. Estava firmat per ell, per això dic que ho va fer ell. Ara, lo que em va fer dubtar es que estava escrit en català i tenia 0 faltes d’ortografia. Vaig buscar il·lusionadament un cassette, perquè vaig pensar que igual la revisteta estava habilitada per les persones que puguin patir ceguera i portaria un k7 a part, i em vaig dir: calla Sig, ara escoltaràs el K7 i, de pas, escoltaràs la veu d’en Pepe, que ja fa tant de temps que no l’escoltes, que no recordes si era aguda o greu. Però no hi havia k7. Quina desil·lusió em vaig emportar…Estem al 2007 i continuem sense pensar amb els discapacitats. Vinga va, no seré mal pensat i pensaré que aquell escrit el va fer realment ell. En fi, si un dia hem de construir un mur de les lamentacions, fem-ho amb la cara del nostre estimat Pepe. PD: Aquest post l’he fet perquè aquest dissabte l’he vist com baixava per les escales del parlament i se m’han remogut els budells de veure com la gent xupa del bote i no m’he pogut contenir.

Us agradaria obtenir la vida eterna? O millor encara, us agradaria aturar-vos en el temps amb una edat determinada? Segur que si, oi? Doncs jo tinc la solució. Conec com aconseguir aquest somni. De fet només us haureu de traslladar a un indret on mai passa el temps. Només alguns el coneixem. Alguns sabem on hi ha el broll de l’aigua santa que si et banyes et dona la joventut eterna. Jo hi vaig poc perquè no em fa por l’envelliment ni la mort. I si una cosa no sóc, és ser egoista. M’agrada compartir els meus secrets més íntims amb vosaltres. Per tant, us diré on està aquest paradís amagat. De fet hi podreu anar ara mateix, ja que no està massa lluny d’on tots vivim. Estic xerrant ni més ni menys que de la Zona Universitària. I per ser més exactes i no us perdeu, el broll d’aigua està dins del metro, de Palau Reial. A les andanes. Allà els minuts no passen. Els metros sempre tarden 1 minut 40 segons. El temps decreix i al cap de poc torna a faltar el famós 1 minut 40 segons. Allà dins a les andanes roces la vida eterna. Aparentment sembla que esperis 5 minuts el metro, però el rellotge de les andanes marca 1 minut 40 segons. Jo aquest dissabte me l’he passat allà i m’he rebifat de tots els meus mals …. En fi que des d’aquí demano que  arreglin el rellotge del metro de Palau Reial dels pebrots i deixin d’enredar-nos a tots.

Avui ja se sap qui es trobarà el Barça a les semifinals de la Copa de Su Majestat El Rey, més coneguda com la Copa del Rey. Ens ha tocat el Getafe. A priori, era de carrer el rival més fàcil amb diferència. El partit d’anada es disputarà el 18 d’abril i el de tornada el 9 de maig. Suposo que al Camp Nou (partit d’anada) treurem un bon resultat que ens permetrà anar al Alfonso Pérez Muñoz amb tranquilitat. I per animar una mica la cosa, afirmo amb plena seguretat que ja estem a la final de la copa. Aquest any, tindrem el doblete español.

Si si, toca homenatge avui. A mi m’agrada fer homentages a les coses grans de tant en quant. A les coses que realment importen en aquesta vida i han estat importants per molta gent. Vull fer un homenatge a les patilles avui. A les barretes que baixen del cabell fins la mandíbula, o un poc per sota de l’orella o fins i tot per sobre. Jo aviat farà 10 anys aproximàdament que porto patilles, i crec que moriré amb elles posades. Jo les he portat de diferents mides, algun cop roçant la mandíbula, altres cops ben curetets i actualment em baixen un poc més de la orella. Però sempre les he duut gruixudetes. El món ha donat vida a grans patilleros. Exemples clars han estat Curro Jiménez, tot un referent en aquesta estètica. Luís Aragonés quan estava a l’Atlètic de Madrid de Jugador, durant l’època hippie es van posar de moda també les patilles. Sempre m’enrecordaré d’unes patilles úniques. Les de l’Ally McCoist jugador del Glasgow Rangers que a la temporada 95/96 se les va deixar crèixer i anava passejant les seves curres pels camps de tota Europa. No eren res de l’altre món, però recordo que em van agradar. L’expresident d’Argentina Carlos Menem també era un exemple a seguir. Antonio Guerra també en duia. Alfons Arús el va catapultar a la fama amb la seva frase: te vas a comer la patilla.

En fi, les patilles són un concepte que sempre estarà al carrer. El Sól s’apagarà i hi haurà patilleros que correran pels carrers espantats. Hi haurà una Tercera Guerra Mundial, i alguns alts càrrecs i els soldats portaran patilles. Detindran a Bin Laden, i el militar que el detingui portarà curres. La única pena en tot aquest món patiller és que les dones no els hi agradi duur-ne. Us imagineu un món on les dones en duguessin? Se que ara per ara és una utopia, però jo no perdo l’esperança i sempre lluitaré per un món millor i equitatiu.

Bueno, m’ha costat molt triar el guanyador. La veritat és que al final he acabat dubtant entre dues històries després d’anar anul·lant de mica en mica totes les participants. Abans de donar el guanyador, dir que aquest concurs ha estatun èxit. Ha creat molta espectació i s’ha xerrat d’ell en bars, pels carrers de Barcelona, en el Festival de Cine de Cannes. Han intentat sobornar-me i he buscat el soborn. Ho reconec. Però al final no ho han fet i com a conseqüència, el joc ha estat de lo més net possible. Crec que és injust que només hi hagi un guanyador però les bases del concurs obliguen a que només n’hi hagi un. Per això, hi haurà un guanyador total que serà el que s’endurà el premi que vaig promete que tinc pensat. Però he creat unes categories i assignaré a cada perdedor l’adjudicació d’una d’aquestes categories. Bueno el guanyador del concurs és: la Marianakis;)! La veritat és que he estat entre en Joan i ella. Lo que m’ha acabat de decantar és potser dintre de la paranoia un cert realisme. La paranoia donava punts, però el realisme també, i aquesta combinació ha fet el seu efecte. La seva història ha narrat un somni després d’algo gran en una festa okupa. I es cenyeix una mica a lo que buscava quan preguntava Com berlinejaràs a Berlin. Vaja que podria passar el 20 d’abril quan nem a Berlin. Per tant, Nakis, enhorabona i acabes de guanyar un parell de birres de les que vènen a la Rambla del Raval. Continua fent ombra a la Maria de la Pau Janer.

Pero catalogaré les històries de cadascú, com he dit abans. La història del DaVId DeVIc la catalogo com la història més original. Més que en significat, en elaboració, però crec que fins el 2040 la raça humana no podrà premiar el dadaïsme. La història més culta per la Maria Antònia, que gràcies a ella, ja no em caldrà mirar la guia que volia portar de Berlin. L’Adela s’emporta la medalla a la història més vengativa, perquè em refrega que se’n va a Cuba sense cap mirament i acaba amb la frase per fer-me obrir els ulls que si mira el blog.  El Joan ha fet la història més hitleriana, deixa constància de que la raça turca és la millor. En Fede la història més compacta i completa. Ha estat l’únic que ha usat totes les paraules de la meva llista. Des d’aquí li doncs les gràcies per cenyir-se tant bé. Per cert, la de la Nakis era la història més tiradilla. Ara haurem de fer realitat aquesta història d’aquí un mes. Au, si teniu alguna queixa deixeu els comentaris aquí i intentaré resoldre els dubtes un per un.

Vull immortalitzar el dia d’ahir. Però no puc. Us imagineu que puguèssim agafar un llapis i immortalitzem un dia? Seríem arquitectes o enginyers de dies. Reconstruiríem sobre el paper un dia. Potser si em baso en immortalitzar moments m’és més fàcil. La veritat és que m’agradaria immortalitzar el dia d’ahir perquè em vaig pegar un festival. Destacar molt positivament l’estada a casa el Joan. Ens vam fotre les botes d’escoltar música industrial. Cançons de matar jaja. I de funerals: NIN, Wumpscut, Tok Tok, The Cure, vam recordar els temazos dels 90 de Chimo Bayo, cantant extasí extano. I mentres pixava per pirar recordo Milk It. Collons Milk It….no tinc paraules per Milk It. Vam baixar al Marsella cantant Milk It per la Rambla del Raval, i quasi ens demanen autografs per tal com cantàvem. Vam sortir de ca seva fets uns natural born killers. No se…., genial. A sobre,a l’enfants a la sala de fumadors ens van fotre Light my fire i vaig conèixer a 3 tios obsessionats per la cançó i vam acabar cantant amb tot detall aquesta cançonassa. Els quatre. Quan vam acabar tots rient, ens vam despedir com si fos: gràcies per haver vingut i haver fet d’aquest moment algo gran. Teníem una missió ahir naltros 3 i era tornar-se boig amb Light my fire. Ahir vaig viure una sanferminització molt bèstia sense que fós res el dia. Era dissabte 17 de març i ja està. No té més. Però ves per on el futur em deparava un festival. No tenia res preparat i tot el dia fora de casa campant com em digtaminava el cervell immediatament. Jo sóc dels que pensa que cadascú té preassignat un dia a l’any que és el seu festival, sabeu? A mi m’agradaria viure els festivals de tothom, convideu-me al vostre festival, si us plau. El festival del 2007 meu ja ha arribat. Va ser ahir.

Jaja siiii. Deu ni do  quina calçotada que ens hem clavat. Buff ha estat guapo se n’anava la Miriam d’alemany a Berlin i la despedíem. Ha estat genial la calçotada. Erem unes 30 persones i només coneixia a la Miriam i a l’Alex, el seu novio berlinés. Hem estat a Vallvidrera davant del pantà. Collons com m’ho he passat, encara m’ho passo bé. Calçotada i carn era. Conillet, bacó, pit de pollastre…collons, arrassada de corral! Després un cambrer molt maco ens va portar orujillos. Ells eren gallegs i ja sabeu com són els gallegs. L’orujo el tenen pels aires. Bueno jo em dic Couto de cognom. Tinc descendència gallega i com a tal, admiro l’orujillo. un cop hem acabat els beures i més coses, ens hem anat a fer la última copa a la ramble del raval. Al Jazzmine. Que millor que despedir-se amb una estrella d’aquest dia més collonut. Per cert, ara escolto Tok Tok i estic vibrant.

Avui he viscut una odissea per poder recuperar l’operativitat del meu mòbil. Movistar m’ha tallat la línia de sortida momentàniament perquè no he pagat una factura. Podia rebre trucades però en podia fer. Ja no és la primera vegada que em passa, per tant quan em tallen la línia, l’endemà vaig a pagar i au, tot arreglat. Bé, doncs avui he anat a pagar la factura a algun banc dels disponibles per pagar la factura. Inicialment he anat al Banesto. Ja m’ha tocat els ous haver de passar el control de les dues portes de seguretat. Collons tinc pressa i vinc a pagar, no em feu martiritzar davant d’unes portes que s’obren i es tanquen a la velocitat de les formigues. En fi, parlo amb una formosa caixera que em diu que avui no em poden atendre perquè el servei es dona els dimarts i dijous. M’envia a la Caixa Laietana, que segons ella “esta bajando muntaner pero no está muy abajo”. Doncs bé, me’n vaig a Muntaner i començo a baixar des de la Plaça Bonanova (on neix Muntaner). Abans em trobo una Caixa Girona. I clar, doncs posats a pagar preferia donar els calers a Caixa Girona. Sé que Caixa Girona no és una caixa internacional. Però quan arribo miro a través dels vidres del carrer i sabeu que vol dir que no hi havia una ànima? Com que estava fent un piti m’he quedat com 30 segons mirant una sala amb taules i cadires buides. Llavors he pensat que si Caixa Girona no és internacional ara, demà tampoc ho serà. Continuo baixant Muntaner i ja estava arribant a General Mitre. No veig un pijo de cap cartell que hi posi Caixa Laietana i ja m’estava cagant amb la formosa caixera que amb un somriure m’havia aixecat la camisa. I de sobte veig un altre banc que em va bé. L’SCH. Primer pensament? No vull deixar calers a l’Emilio Botín perquè em cau malament. Però com que ja estava fins el barret, he entrat. I au, el mateix ritual que el Banesto. Però aquest més torracollons. Ha detectat que portava les claus i una veu robotitzada d’una dona em diu que posi en una caixa forta les claus. Logro entrar i al davant tinc un nano que diu que se’n va al Japó. Doncs bé, he acabat descollonant-me perquè el caixer era tot un campetxano. Amb el seu bigotet i el seu traje de ves a saer quina marca, però un campetxano. Comencen parlant de targetes de crèdit i dèbit i ha acabat el caixer dient-li: pero tu tienes novia allà o que? Jaja genial! La guinda de l’odissea ha estat que al tornar he pujat 5 pisos a peu i estava morint-me. Tot per pagar una factura.