El blog d’en SiG

Si, gran concepte. El de l’expansionisme. Catalunya ho està fent. Està guanyant territori en certa manera. O més que guanya territori, està habilitant recursos perquè puguem fotre el camp a un altre lloc i a més a més que hi estiguem a gust. Lleida al 2008 tindrà aeroport segons vaig llegir a Vilaweb. Ja vorem si és al 2008 o al 2011, perquè aquests projectes sempre s’enderrareixen. Estarà situat entre Alguaire, Almenar i Almacelles i a 15 quilòmetres de Lleida. El meu amic Joaquim Nadal ho va anunciar ahir. I la Generalitat ha anunciat que crearà 6 noves delegacions fora de Catalunya a partir del setembre. Una d’elles la situaran a Berlin, un gran lloc per afegir-ne una allà, si senyor. Ho agraïrà tothom. Home, aquest cap de setmana hem pogut palpar que Berlin és una ciutat acollidorà pel poble català, amb exemples clarividents. I d’això de l’expansionisme en saben els alemanys. Us enrecordeu no?

Boris Ieltsin ha deixat d’estar entre nosaltres. Per culpa d’una parada cardíaca. El que fòu president de la Federació Russa entre el 1991 i el 1999. Va ser tancat a la dècada dels 30 en un gulag per agitar els ambients antisoviètics. Ieltsin va nèixer per ser president. Els seus escàndols són cèlebres. Tocar el cul a la secretària davant de totes les càmeres mundials de TV va ser el més mític que recordo. I la seva passió pel Vodka en excès era conegut pel tio més incult del poblet més xavacà i barroer de l’Espanya profunda. Era un amant del tennis….com a espectador. En fi, que aquest personatge és el que es va carregar la desaparescuda Unió Soviètica. Al seu enterrament es veu que hi ha anat molt poca representació política de tots els països. John Major, Bush father i poca gentussa més. Fatal, hi hauria d’haver anat més gent a acomiadar aquest símbol de la història russa i contemporània. He vist un Vladimir Putin sèrio, m’atreviria a dir que emocionat i tot. Imagino que el seu assessor d’imatge li haurà dit que porti uns alls a la butxaca per forçar la llagrimeta. No crec que un assessí que mata a les persones com a rates pugui plorar per algú altre. En definitiva, que li faig un homenatge a en Boris Ieltsin. Perquè vull, perquè em semblava un tipo simpàtic, un tio que va tenir pebrots per pendre decisions importants i perquè li importava un bledo la opinió de la gent. Jo no l’oblidaré, vosaltres feu el que vulgueu.

Johan Cruyff fa anys avui. I com que últimament no para de ser mencionat per un sector minso de nostàligics li faig un homenatge. 

No se si mai ho llegiràs Johan. Potser si estàs aborrit un dia i poses el teu nom a buscar al Google, igual el cercador et retorna la meva pàgina en la posició 1.743.543 de la gran llista de pàgines que retorna com a resultat. Si parametritzes la cerca com a idioma català i poses Felicitats Johan, igual té la dona directament. Sé que això últim que he dit és possible, ja que sóc conscient del teu egocentrisme, i encara que fotis 60 anys, estic segur que encara tens molt de temps, molts diumenges, per asseuret davant internet mentre el teu fill Jordi i la teva dona Danny miren junts espatxorrats al sofà el bòdrio de peli d’Antena3. Bueno ets un tio molt tossut però gràcies a tu a can Barça vam veure el millor futbol de la història del club. Això ningú ho podrà negar. Em dirigeixo a tu, Johan:

Cuando el peloto entra dentro de la porteria es gol. En un momento dado, tu no puedes decir que te vas de vacaciones y querer jugar los partidos posteriores. En este momento, utomáticamente caes de la convocatoria. eliminastes las vacas sagradas, koeman y laudrup al banquilla. Y otra cosa te quiero decir Johan, tiene mérito que aún no hagas bien la concordància de género entre articulos y sustantivos o si lo haces, te inventas la palabra, como por ejemplo peloto (pelota). Tu actitud la encuentro muy punk, muy provocativa. Sigue así, los puristas de la lengua española seguro que te odian pero a quien le interesa lo que piensen, no? jaja

Bueno, en aquesta vida tot tot i tot s’acaba. No hi ha excepció que valgui. I clar, ja hem tornat del viatge de Berlin. Una desgràcia perquè aprècio tant aquella ciutat que abandonar-la és sempre el retrobament amb el sentiment de tristesa. Se’m presenta davant dels meus propis morros un clar exemple del concepte tristesa, si. Bueno, però el viatge ens ha deparat unes situacions i anècdotes per recordar. Com sempre. El viatge ha estat del 20 d’abril al 22 d’abril. Dos dies intensos, ple de bogeries, eixalabradures i cultura catalana i berlinesa. Els participants d’aquest nou viatge han estat (starring): Joanico, Fede, Cel·la, jo (Grup A) i en Leiton, David, Maria i Vio (Grup B). Si us llegiu la crònica, parlaré de Grup B com al grup que va arribar el dijous i el Grup A com el grup que ho va fer el divendres. Destacar la col·laboració inestimable d’en Lluís. I també mencionar a la Miriam, a l’Alex i a la Iggena.

Aquí va la crònica del viatge vist des del meu punt de vista. Em poso Mercury Rev (In a funny way) i disparo.

Divendres, 20 d’abril

Arribo a l’aeroport aviat, acompanyant a l’Adela que se me’n va 10 dies a Cuba. Allí ja hi són molts de la seva classe, a la terminal B. I quan passa una estona decideixo anar-me’n a buscar la targeta d’embarc i a veure si ha arribat la resta de membres del Grup A. No hi estaven, però no tarden en arribar. Així que em trobo amb el Fede, el Joan i la Cel·la. Ja havien facturat i ens disposem a franquejar la vigilancia dels guàrdies de seguretat que et prohibeixen passar líquid a l’avió. Jo no vaig facturar i com que sóc un tio net, d’aquests que es dutxen i tal, portava un xampú de 300cl. El policia a part de demostrar-me un sentit de l’humor lamentable, em va mostrar també que no li tremola el pols a l’hora de fer càlculs matemàtics. Em diguè: “Chaval, llevas 2 veces más de lo permitido jaja!” Jo li vai dir que si apesto durant tot el viatge és per culpa seva i això fa que acabi tronxant-me amb els policies. Un cop estem ja a dins, esmorzem …i dinem perquè el nostre avió surt amb retard. Ja sabeu que en aquest país, quan plou o hi ha boira, és com es presentés el dia del judici final. Tot deixa de funcionar i en aquest cas, el caos va regnar a l’aeroport. Per fi surt l’avió i després d’aguantar 2h de vol com es va poder, arribem a Berlin. Ens anem a Senefelderplatz. Allí és on tenim l’hostal: East Seven. Al mític Prenzlauer Berg. Ens donen una habitació grandiosa. Després de fer un breu descans decidim començar la visita a Berlin.  Fem el recorregut pel barri de Prenzlauer Berg i el trobem molt tranquilet. A Berlin també hi ha pares que eduquen als fills amb ametralladores. I una manera curiosa de plantar la gespa.

Un barri alternatiu on les botigues, ja tant les de roba, com els baretos, tenen un toc alternatiu i/o fashion. Durant el recorregut vam trobar una antiga fàbrica de cervesa, que dintre d’unes hores tornaré a visitar amb el grup B per sortir de festa. També veig un aparador que em fa pensar en els temes preocupants que envolten la vida. Qui va matar a bambi.

Quedem rebentats del passeig i anem a sopar a una pizzeria on el cambrer és italià i acabarem xerrant de la Juve i de Zambrotta. Aqui ens quedem petant-la de festivals de música i de grups fent una Veltens, una cervesa alemanya molt seca, que ens va deixar els llavis ben rasposos. Un cop acabem de paliquejar entre naltros, contactem amb el grup B i anem a Warschauer Strasse. Aquí ens trobem al metro i fem adquisició de cerveses Berliner Kindl i botellins de Jäggermeister. Anem a un bar de cocktails i d’aquest tipus de begudes i després anem a les Catacumbes.El preu de l’entrada era de 4€. Un localillo underground que em va agradar força. El cambrer era el Crispin Jander, per dir que encara no sé si era un cambrer o una cambrera. Un tou de gent ballant al local i crec que un 50% de la cliente-la era catalana o, si més no, espanyola.

Dissabte, 21 abril

El dissabte comença amb una matinada. Em proposo a veure una jornada de castellers al Ku’damm. Allí em trobaré amb la Miriam d’Alemany i amb l’Alex. em llevo a les 10:30 i me’n vai de patac a la dutxa. A les 11 deixo als companys del grup A i em dirigeixo a esmorzar. Odissea per esmorzar, 40 minuts per esmorzar. Quan t’alces dormit res surt bé. Total 40 minuts per fer un croissant i un café que bullia. Un cop puc executar aquesta complexa operació, me’n vai al Ku’damm i allí ja veig a la Miriam. I al cap de res, em trobo a la Maria i la Vio que també s’apuntaven a veure els castellers. Va estar bé això de la jornada de castellers, perquè en aquells moments em vaig sentir com si estiguès a catalunya, amb tanta gent coneguda i amb les tradicions de la terra aquí a Berlin. Vam viure la Berlin catalana. I també vaig viure una anècdota genial. Vaig conèixer a la Iggena. Ostres, després del descobriment del seu blog, que conté una elaborada informació sobre Berlin i el seu dia a dia, va i la reconec entre els catalans que assitien a la jornada castellera. Una noia molt simpàtica i que ja porta temps visquent a Berlin. Ens veiem al setembre Iggena!

Més tard arriben, per una banda, el David i l’Albert i després en Lluís i ens fotem un currywurst tots al terra de la plaça del Ku’damm. Un cop fet el rotet i la sobretaula ens dividim. Maria i Vio cap al zoo en busca de l’osset polar petitó, on no tindran èxit i naltros ens anem al Tiergarten a arrevolcar-nos i a petar-la de tranquis. Paral·lelament, el Grup A estava fent una visita llampec (blitzbesuchen) a Berlin, veient lo imprescindible de la ciutat. Es picaran 12 km de caminada, que no es tonteria. Un cop es fan les 18 fotem lo camp cap al museu de la DDR, reunint-nos amb les Feliz Rodríguez de la Fuente a la porta d’ell. En aquest museu, veiem una mica com era la vida a l’Alemanya de l’Est. Lo que més em sorpren és un Trabant, material d’espionatge de l’Stasi, i un menjador-cuina d’una casa típica de la DDR. Les emisions de la TV d’aquesta e`poca era genial. Una serie aborridíssima, emissions del Partei del SED amb un Erich Honecker dirigint-se al poble alemany socialista.

I al final vam comprar uns pepinillos que ens van recordar a Good Bye Lenin, aquella obsessió de la mare de menjar els pepinillos de l’est. Que encara no sé com es diuen els pepinillos de la peli. Encara ho haig d’indagar . A partir d’aquí, el dia es converteix en un cúmul de despropòsits. Anem al Club Moskau, un local que apunta maneres, baixant per Karl Marx Allee. Pel camí, ens enrecordem del Max del Cor de la Ciutat i ens descollonem del nano adoptat pel Quim. Quan arribem al Club Moskau, veiem que la clientela que freqüenta aquell bar és gent selecta, amb una imatge un pèl ostentosa, i ens fa vergonya entrar.

En fi, que com que veiem que allà no hi entrarem decidim aprofitar el temps i uns se’n van al Reichtag i uns altres a Bernauer Strasse. Jo me’n vai a Bernauer Strasse i en fi, és el segon despropòsit. Esperàvem trobar alguna cosa relacionada amb el mur i no vam trobar res especial. Després de fer el ruc una bona estona, ens anem a sopar un dürum i allí reposem i intentem recuperar-nos. Grans moments són quan parlem del Bar Manolo, on la seva especialitzat és la cuina francesa. Una rialla quasi em provoca un assessinat. Algo molt bèstia. Cap allà a les 00h ens proposem reunir-nos amb el grup que va anar al Reichstag i anar a fer uns xupitos d’absenta a un bar que vam trobar per la zona del restaurant.

Al final ens rallem i decidim anar al Gorky Bar. aquest bar es va convertir en maleït perquè volíem anar a visitar-lo a partir de les 21. I fins les 03h no hi arribem. Al final, estava xapat i especialment a mi, ja m’importava un rave si estigués obert o tancat. Després d’aquest “mazazo” divisió dels participants: el Grup A se’n va a buscar un bar per pendre algo direcció a l’apartament de Prenzlauer, menys jo, que me’n vaig amb el Grup B a liar-la al Tacheless, una casa habilitada com a centre cultural, o també se la pot veure com la vam batejar, una okupa comercial o pija.

Ens fotem una birra escoltant música francesa però tancaven en menys de 30minuts. Per tant, decidim anar al Bar Zapata, que està a pocs metres de la Tacheless. Però quan hi arribem, s’ha de pagar 5 o 10 euros i la música no és que sigui massa engrescadora. Ja estàvem una mica farts de buscar un local i ens anem altre cop a Prenzlauer, al Bastard Club. Adivineu com estava el club? Tancat si! Farts trobem un bareto per fer una birra de reflexió i xerrant amb algun alemany decidim anar a la ja mencionada anteriorment Fàbrica antiga de cervesa, on hi ha diversos locals nocturns. Acabem descollonant-nos vius, i ens anem a dormir.

 

Diumenge, 23 d’abril

Bàsicament aquest dia és una pallissa. Destacaré el malentés que hi va haver amb la hora de reunir-nos amb dues noies amb un caràcter de ferro, suposo que molt influenciat pel fet de no haver dormit més de 3 hores. Quasi moro degollat però al final vaig saber sortir il·lés d’aquell afer. També destacar que a l’aeroport vam fer el primer gelat de l’any i que sóm unes cotorres a l’avió i no entenc com no m’han fotut aball d’un avió encara.

En fi, un altre viatge a Berlin. Un altre genial viatge, com tots els que he fet en aquesta ciutat. Tots amb les seves peculiaritats. Un viatge al que si li haig de posar un nom, li posaria el de riure mil.

Com criareu als vostres fills? Quines joguines li comprareu? Doncs lo típic, no? Que si la col·lecció de Panini de futbol, o la de dibuixos animats que té més èxit en aquell moment. Que si la Barbie i els playmobils. Us faig aquesta pregunta perquè ahir vaig viure una situació que em va fer gràcia. Em vaig creuar amb un pare i el seu fill i em van fer pensar. El pare surt d’un portal de casa i rient amb el seu fill. El nen se’l veu amb una gran rialla i …. amb una ametralladora de joguina. Clar, cóm volem que al món deixi d’haver guerres en un temps immediat si als nens li anem comprant ametralladores perquè passin l’estona. Aquest paio va sortir al carrer el dia que es va fer la manifestació de No a la Guerra? Va ser tan cínic de fer-ho? Si ho va fer, pel matí li deuria estar comprant una pistola de Sheriff de joguina perquè el fill pugui anar a matar indios al parc del costat de ca seva? No a la guerra…ni als pares flipats que vesteixen als seus fills com Rambos!

Si si, durant 10 minuts he estat del Sevilla. He cridat que bote el Nervión en el meu interior. Avui m’he quedat impresionat amb els primers 9 minuts del Sevilla. Estava al gimnàs en una d’aquestes màquines psicodèliques que hi ha al DIR de còrrer que tenen TV. Jo anava amb el meu reproductor mp3, disposat a escoltar per enèssima vegada les millors cançons que actualment tinc emmagatzemades al reproductor. Però la noia del costat que corria estava veient el patètic programa que fot sobre les 20:30 el Jesús Vázquez. I clar, m’he dit: collons si avui juguen la UEFA! I vet aquí que poso A3 i comença el partit del Sevilla. M’he fregat les mans i m’he fotut a còrrer mirant el partit. Doncs els primers 9 minuts m’haurieu de veure… el segon gol, el del Kanoute, estava fent gestos corrent a 8,3 km/h amb les mans obertes dient: empeny-la tio. M’ha encantat l’inici del Sevilla. Kanoute, que és dretà, ha fet un gol passant-se la pilota de la dreta a l’esquerra. El toc final amb l’esquerra no ha estat massa elegant però la jugada, que ha estat una pared amb un company seu, i aquest canvi de pilota amb un regat previ, m’ha deixat amb la boca oberta. Un Kanoute que jugava davant el seu ex-equip, el Tottenham Hostpur. La seva afecció no parava de escridassar-lo a cada pilota que tocava el de Mali. Haig de reconèixer que el Sevilla porta dos anys pletòrics i personalment m’agrada molt. Ara la UEFA està infestada d’equips espanyols: Espanyol, Osasuna i Sevilla…i el Werder Bremen, representant alemany. Que per cert, Miroslav Klose i Diego han humiliat l’AZ Alkmaar de Louis Van Gaal i l’han enviat a la puta calle. En fi, que aquest post no el faig perquè sigui un fanàtic del Sevilla. Ni perquè segueixi a fons la UEFA. Només perquè he viscut 10 minuts que m’han fet ser del Sevilla.

Al final m’he pogut apanyar una sortideta com deu mana aquesta setmana santa. Una setmana santa que apuntava de les més insignificants dels últims cinc anys, per dir una xifra ara a la babalà. L’escapadeta l’he fet amb l’Adela i hem anat a Vallcebre, un poblet de l’Alt Berguedà prop del Pedraforca.

Per mi, l’Alt Berguedà és un recurs de Catalunya que sempre pots contar amb ell per anar a retirar-te per descansar i relaxar-te. Com he dit, vàrem anar a Vallcebre, prop de saldes i de Gósol, pobles que abracen el Pedraforca. Des de la pensió que teníem feta la reserva hi havia unes vistes fantàstiques i uns jardins de lo més relaxants.

 

Al poble es feia l’aplec de caramellaires de Vallcebre. Anaven casa per casa a cantar una de les dues cançons que tenien apreses. Tant grans com joves com criatures estaven allà cantant. Ens va agradar tant una cançó que vàrem fer un video i tot.

A la tarda excursió d’unes 4 hores, fer una volta per la zona pels cingles de Vallcebre, atravessar La Foradada i arribar per l’altra banda al poble. L’excursió bé, vistes que a qui li faci por les alçades a vegades patiria. És conegut per alguns la meva angoixa per les alçades, però també és conegut per molts altres la meva inconsciència supina vers les coses. A la foto, darrere meu uns kilòmetres d’alçada.

Vam acabar rebentats i després vàrem anar a descansar a l’habitació. Al vespre, unes birres al poble i a sopar. I a la matinada detallàs de l’amo de la pensió. En aquesta pensió hi ha un observatori degut a la gran afecció de l’home que té per les estrelles i l’espai. Vam veure Saturn i dues estrelles més que ara no recordo el nom i dos cúmuls a milers d’anys lluny de nosaltres. Us ben juro que no ens va deixar indiferents aquesta sessió d’observar les estrelles. Vam filosofar tant de lo qué hi ha realment a l’espai i de les diferents teories que sobrevolen aquest tema, com tot l’àfer del canvi climàtic. És imminent, la desinformació de la televisió és escandalosa degut a interessos polítics i, òbviament, ecònomics. Es veu que d’aquí 10 anys començarem a veure els efectes devastadors d’aquest caos que s’aproxima. Disfrutem tant com puguem ara. Però en fi, lo d’observar les estrelles va ser la millor manera d’acabar un dia que ja havia estat genial.

L’undemà comença amb un atracon de formatge. Collons que bó que estava. No se quants talls me’n foto i suc de taronja també. Butifarra i llonganissa. Visca l’embotit de bon de matí, per agafar forces i anar a veure poblets. Després d’estudiar si anem a Rasos de Peguera, decidim anar cap al Pedraforca i Gósol. Gósol és un poblet de l’Alt Berguedà que està dins la província de Lleida. Tinc tants bons records d’aquesta zona…. Sempre recordaré un entrepà de truita amb pà amb tomata que em vaig jalar a Gósol que em va causar un impacte fantàstic.

Després de veure el poble, ens dirigim a Tuixent, a l’Alt Urgell. En aquest poble hi té molta importància les herbes medicinals que hi ha per aquella zona. Donem una volta per allà i decidim anar a dinar a Solsona. A Solsona entrem al casc antic emmurallat i dinem fins a rebentar. El lloc es deia Cal Castell i vam menjar de conya. Ens va trionfar molt el bacallà amb una sanfaina boníssima.

Finalment, tirem cap a Manresa enlloc de cap a Calaf, per evitar carreteres secundàries. I de la capital del Bages cap a la capital de l’Anoia, Igualada, on acaba aquest viatget de dos dies.

PD: El títol de la cançó del viatge li adjudicaria a Xauen de Mesclat.

Doncs tranquil perquè encara estàs molt lluny de matar-te a les carreteres espanyoles. Bueno, això és el que deu pensar el Govern i la DGT. Però s’està demostrant que el carnet per punts és un complet fracàs. Aquest 2007 ja portem més morts a les carreteres espanyoles que l’any passat, que encara no funcionaven els punts. Tots els personatgets que sortien treient pit  a començament d’any, ara el foten ben cap endins i ben calladets. Els inventors del gran fiasco ja no surten per la caixa tonta. Oi que no els veieu? Nooooo. Normal, a mi se’m cauria la cara de vergonya si em dediqués a robar furgant de les butxaques dels ciutadans els seus calers amb l’excusot què el carnet per punts té com a finalitat evitar els accidents a les carreteres. Clar, el poble no sóm rucs i veiem que només serveix per engrandir les arques de l’estat. Estat que després els administra com li surt d’allà. Ens matem igual a la carretera si ens prens 400 com 0 euros. A qui li agradi corre, correrà. Són coses que em fan gràcia i sé que el carnet per punts és un total fracàs pero ja no l’aboliran mai més. Es quedarà convivint entre naltros aquest autèntic fracàs. I jo em pregunto, no rodaran caps per haver-se demostrat que no ha rutllat aquesta iniciativa? Suposo que com va passar amb el ‘galtes‘ del Joaquim Nadal i el Carmel, aquí no ha passat res, callem perquè així passarem desapercebuts una temporadeta i quan ningú recordi res, començarem a garlar com si aquí no hagués passat res, exigint coses i demanant responsabilitats a l’altra gent. És que mira tu…jo ja passo, coi!

“Toxicas és un grup que toca country-heavy-punk rock”. Així és come s defineixen les seves integrants d’aquest grup. Però estan de conya, com per variar. Unes provocadores nates. Realment els seus sons són una barreja de punk amb heavy i tocs sinistres, i amb un toc de rock indie. Les lletres venen a carrec de la Yaiza, una eixalabrada cantant que n’està farta de la societat actual. I la gran crack Jenny al baix. La gran Menorquina-Coreana al baix. Una titan de les cordes que embogeix al públic en qüestió de 5 acords.  Aquest 27 d’abril toquen a l’Ateneu de Nou Barris, aneu-hi si podeu. Val 3 miserables euros. Aquí us deixo un tros d’una lletra.

[…….

He bebido detergente
y además conscientemente
Me he tomado un buen chupito
de jabón más radiactivo

En las vacaciones
me fui a Chernobil
Con el pelo verde

…….]

Homenatge a l’equip més ben sincronitzat de la història del treball en equip. Anibal Smith capitanejava aquest quartet de fugitius de la guerra del Vietnam. Smith era el general, un gat vell de la guerra. Molt ben entrenat per matar a vietnamites, però com tots sabem, van fugir d’aquell caos de guerra. Murdock, estava boig, però tenia un domini amb la metralleta i una elasticitat inigualables. Portava pel camí de l’amargura a L’M.A. Barracus. M.A. era un goril·la. Estava quadrat per totes les bandes, i portava més cadenes d’or que un gitanet. Ningú podia amb ell. Bé, si…els avions. Una avioneta de paper ja li feia por. Li havien de tonar llet amb un somnífer a dins per a que es quedés fregit. Mai se’n fiava però li fotien per una o altra banda. I per mi, falta el meu ídol. En Fenix. Un “ligón” de platja. Un “ligón” de secretàries. Aquelles secretàries amb el look dels anys 80. Melena a lo afro, amb molta laca, moltíssima! I un poc esbalotats i les galtes pintades com si fossin la bandera de Japó. Se les empescava totes per fer-les babejar i poder robar o fotografiar els informes del despatx on es trobava. A sobre, anava impecable en el vestir.

I sempre estava el Coronel Dereck darrere d’ells. Empaitant-los amb els jeeps descapotables. Jeeps que acabaven volcant sempre de la mateixa manera. Una mina al terra explota i elevarà el lateral dret del Jeep i farà la volta de campana. Quan la Policia Militar PM sortien del cotxe, tots els integrants de l’Equipo A agafaven les ametralladores i disparaven al terra. Els PM saltaven pels aires sense resultar mai ferits. Quina gran sèrie. Trobo a faltar les òsties de l’MA al Murdock, les artimanyes de’n Fenix per emportar-se a una dona d’uns 35 anys al llit o dels plans de l’Anibal. Avui estic nostàligic i he lluitat per a la recuperació de la memòria històrica. No oblidem. Mai!

A la foto podeu veure els integrants de l’Equipo A, així com les secretàries que es lligava en Fenix. Gran!