Visc anclat al passat. Cada cop ho tinc més clar. L’evolució està lluny. Vaja, que surto al balcó i no la veig. A un balcó d’un seté, vuité i si m’apureu, al balcó de la planta 258 de les torres bessones. A més, mentres escric aquestes lÃnies, estic escoltant Aneurysm de Nirvana i estic visitant una pà gina web de Playmobil. I acabo de trobar la Megadrive que tenia perduda per no sé on. Me l’he trobat al terra de la meva habitació. Genial! Crec que me n’aniré a jugar al Street of Rage o al Quackshoot. O millor encara, a l’Italia 90, que encara recordo aquell gran truc. Ves per la banda, busca el centre cap a dins l’à rea, i que el teu davanter piqui de cap la pilota bombejada que li vé. Jaja que gran! Recordo quan amb Japó vaig fotre 11 gols a Brazil, una mà quina en aquest joc. Si agafessin la història i arressessin del 1996, per exemple, cap al present, no em veuria afectat per a res. Només que tindria 16 anys. Sort que el futur a curt termini és esperançador.
