El blog d’en SiG

Avui xerraré de les obligacions que tenim a diari. Esteu farts de fer les coses pel simple motiu de fer-ho perquè toca? Això a la llarga ens pot suposar per nosaltres un problema i un mal de cap. Però si ho penseu fredament, és tan fàcil com plantar-se i canviar l’estratègia de veure les coses. Per exemple, hem d’estudiar perquè s’ha de tenir carrera si o si? Home si mira, preferiblement si tens una carrera tens menys probabilitats de menjar-te els mocs en el futur. Això no significa que tinguis carrera i en certa manera te’ls menjaràs igual. Home segur que te’n menjaràs menys, però posa’t el pitet perquè en menjaràs. Però i si no tens una carrera que passa? Que acàs posem una estrella de David de braçalet a qui no en té cap? Potser molts de vosaltres si, però jo no. I la resta de societat carca també. És una cosa que em fot. La majoria de la gent treu pit dient que és d’esquerres, perquè quedes de puta mare. La majoria diu que no menysprea a ningú pel color de la pell, pel seu status social, bla bla bla. Una merda, si que ho fa. Tot és palla dialèctica. Una tremenda hipocresia.

Està clar que si la corrent natural és estudiar i treure’t el batxillerat i ràpidament apuntar-te a una carrera i quan acabes aquesta carrera, ràpidament et fots a treballar, sense deixar passar 2 setmanes, doncs serà per algo i en certa manera no ho trobo malament pel qui ho vulgui fer. Però hi haurà gent que potser quan acaba la carrera es vol picar 1 any sabàtic perquè vol degustar una mica la vida. Doncs donc suport a aquesta persona. Clar que si. Crec que hauria de ser obligatori. Per primer cop crec que tinc les idees molt clares. Abans anava d’un costat a l’altre fent les coses perquè s’havien de fer i ara ja m’he plantat. Reaccionaré al present si veig que és necessari. Ara veig que si em ve de gust fer una altra cosa que no està dins de la normalitat doncs ho faig i punt. La vida és més que seguir la normalitat. Quan obrim els ulls ha passat temps i quina putada dir: m’ha passat el temps i no he fet tal cosa i ara ja és massa tard. Al cap i a la fi, al final arribarem al mateix lloc un tio que curri des dels 18 anys, un altre que curri des dels 22 i un altre des dels 27. Siguem una mica més egoistes amb nosaltres mateixos perquè si no ho és un mateix qui ho serà? Per definició, la gent és fastigosament egoista, només pensa en ella mateixa. La putada és per les poques excepcions que hi pugui haver que no ho siguin. Doncs només els hi dic que ho siguin. Si una cosa t’amarga i la fas per oblgació i no estàs en una situació caòtica que et demani haver-la de fer, deixa d’actuar per obligació, ja encaràs aquesta cosa un altre moment que estiguis més preparat. Animo a tothom a saltar-se a la torera lo establert, sempre i quan l’acció no t’envii a la forca.

El príncep i el bufó caminen pel bosc, ballant per un caminet que hi ha dins el bosc d’una banda a l’altra. Van vestits amb roba luxosa, perquè com bé he dit un és el príncep i l’altre el seu bufó. Riuen i perden el cap, al so de la música que sona en aquell frondós bosc de Baviera, molt a prop d’on viuen. Cada dia van a passejar en aquell bosc, i cada dia escolten la mateixa cançó i, per tant, la ballen. La cançó té sons malaltissos, un poc psicòtics. Estan una horeta ben bé immersos en aquell món que durant uns instants es creen. Obliden per complet lo que va succeïr ahir, lo d’abans d’ahir, lo de fa dos anys i lo de fa 4 minuts. Un clar exemple on l’esclau és feliç sent esclau i on el superhome governa amb total calma i sense cap perill a una revolta. On el dèbil i el poderós conviuen amb germanor, tot gràcies a la música. Un pèl malaltissa si, però en definitiva és música igual. Quan acaba la música, el príncep torna a ser el mateix despota xenòfob lepenista de sempre, i el bufó continua rumiant un pla de com emmetzinar-lo. Fins demà, ja que a les 10 en punt tornaran a anar al bosc de Bayern, aquell món que sembla que l’hagi creat el mateix Nietzsche, que en pau descansi. Una bona droga pel poble la música.

pd: encara que no ho sembli, té un significat això. Rocambolesc si, però en té. I algú ho entendrà, espero.

Segons l’Estat si! No és que m’ho digui jo eh! Penosa la web de l’agència tributària. Què és aquesta merda de web? Primer que estic buscant les coses i no les trobo, però quina ha estat la meva sorpresa quan veig 4 idiomes a la part dreta superior de la web. Clar jo esperava trobar: espanyol, català, galleg i euskera. I en lloc de l’euskera, em trobo la paraula benvinguts repetida. Dos cops en català i faltava euskera. Em situo a sobre d’un enllaç i posa Català. Em situo a sobre de l’altra i posava València. En fi, aquestes coses em posen malalt, la veritat. He anat a una pàgina i a l’altra. I evidentment tot estava igual. Tenen una pàgina repetida al 95%. Només he trobat unes petites diferències. O bé perquè realment amb el dialecte valencià s’utilitza una altra paraula (és l’exemple d’Accedeixi o Accedisca), o perquè enlloc de Més informació, en valencià ho han traduït com a Veure més. Clar així sembla que sigui diferent no? O també hi ha enllaçós en la web de valencià que no hi són en la de català. A veure si ens assabentem que tots estem parlant la mateixa llengua i deixem de dir gilipollades. O sinò que coi, penso actualitzar el currículum per dir que xerro 3 llengües perfectament: català, espanyol i valencià. I això sent húmil, perquè podria dir per aquesta regla de 3 que xerro mallorquí, lleidatà, gironí, tortosí, andorrà i dic quatre parauletes en aranès. I clar, sense oblidar que toco l’anglès, l’italià i l’alemany. Ja veieu a partir d’ara sóc tot un políglota. Cum laude de les llengües. I tant que el penso actualitzar el currículum, com a mínim que em servisca d’algo el saber tant idioma i espero que se’m valori des de l’Estat. Bé i trobo indignant que no aparegui la web en euskera. Que passa, que com que és difícil ja hi ha dret a no fotre la pàgina en aquest idioma? Ã’stia puta, fins i tot l’Estat juga públicament a la llei del mínim esforç. Quina vergonya.

Va com que sóc bó, i amb l’estiu pot ser que arribi en algun moment la sensació d’aborriment, us proposo jugar tots junts al joc de les diferències. Trobeu les 5 diferències entre una web i una altra:

Web en català (llengua similar al francès)

Web en valencià (llengua similar al rumanès)

PD: Aquest text està escrit en lleidatà i en valencià, per mostrar el meu domini lingüístic.

Carai quina meravella no? No em direu que no es maca aquesta fotografia. Berlin il·luminada és fantàstica, quanta vida que hi ha dins aquesta ciutat. Entre casa i casa, entre paret i paret, a una i altra banda del mur, entre barri i barri, entre okupa i okupa, entre straße i straße, entre alemany i alemany, entre berlinès i muniquès, occidental i oriental, entre espanyol i català, entre francès i holandès… Quina varietat de coses que et pots trobar dins aquesta ciutat. Tinc la sensació que cada racó amaga alguna cosa nova per descobrir. Alguna cosa important, grandiosa per conèixer. Per ser coneguda d’immediat. Per a que comenci a formar part de tu. Una ciutat misteriosa on cada jugada que fas és un tir assegurat, n’estic completament segur.

I d’aquesta foto també vull destacar la discoteca Panorama. No sé si és aquí o en un altre edifici situat a AlexanderPlatz, però està per la zona. Vaja està en un 17è (siebzehnste) pis (Stock) i deu ser impresionant poder veure aquesta panoràmica de nit. M’han comentat que val uns 15 oigos aproximadament entrar-hi. És una visita obligada que com a mínim un dia s’hi ha d’anar. Zum zum zum Berlin zum zum zum.

Doncs res només dir que la nit d’avui treiem el nostre esperit dictatorial i fem un holocaust. Avui és la nit dels holocausts, a cada ciutat n’hi haurà com a mínim 10. Milosevic a Vilanova, Mussolini a Gràcia, Hitler a la platja, Putin al Penedès, Stalin a Balaguer. Brindarem amb cava cada minut viscut a la nit de Sant Joan. Vigileu amb els petardos de qualsevol tipus: bombetes, coets,…i els que m’he deixat jeje . Vinga passeu-ho bé i foteu-li fort a la coca i al cava!

En aquests moments estic a l’aire, miro el cel i no el veig. No el veig perquè enlloc d’ell hi ha moments que he viscut passant fugaçment. Mil moments passen un darrere l’altre com si fossin diapositives de la meva vida. Sens dubte, un dels millors directors el que va fer la meva vida. Jo li donaré un Ã’scar. Els moments que apareixen sobre el cel són de Barcelona, o de viatges, uns altres de quan tenia 17 anys, altres dels 25 o 26. D’etapes bones i d’etapes dolentes. Moments que et fan riure i que et fan plorar. De gent amb la que he compartit grans moments i que continuo veient o que he deixat de veure. En definitiva, són moments viscuts. M’encanta ser coleccionista de moments i d’experiències. M’encantaria viure dels moments. Que puguès anar al supermercat i puguès pagar amb només explicar una vivència. Doncs miri senyor, aquest bacallà costa 2 anècdotes bones o 3 mediocres.

Jo continuo mirant el cel, perquè no me’n cansaria mai. Si tinguès paciència i la capacitat de poder-ho fer, m’estaria 26 anys recordant els 26 anys que he viscut fins el moment i apartaria la vista del cel quan tingués 52 anys. Podeu pensar que només aspiro a perdre el temps, però això per mi seria com assegurar 26 anys amb una rialla permanent….fins a tenir els 52. Sens dubte una gran jugada

http://www.youtube.com/watch?v=vrW7HDdWiWw

Mireu volia fer un post llarg parlant del final de lliga, però quan hi penso baixo el cap i tanco els ulls. Per tant, en parlaré però no gaire. Vull:

1. Donar les gràcies al Mallorca per lo que va aguantar.
2. Riure de com estava de nerviós en Ramon Calderón, un president que només és imatge, i que va perdre els papers fins al punt de fotres a fumar davant les cameres i donar mal exemple a totes les criatures madridistes del món.
3. Dir que començo a retallar el ventall de pel·lícules que m’ofereix Hollywood setmana rera setmana. Tom Cruise estava a la llotja del Bernabeu aplaudint com el que més, tot per donar carisma a la seva imatge i deixar-se veure. A partir del diumenge, no veuré cap pel·lícula seva fins que em mori.
4. Citar el final tan previsible que vàrem viure. Entre moltes especulacions aquest era el que des de la calma i la sang freda pensava que succeïria. Golejada inútil del Barça i el Madrid guanyant als últims minuts. Típic.

I ja està, acabaré aquí.

Ha arribat el dia de la veritat. El dia en que el Barça haurà regalat la lliga o el dia en que el Madrid no acceptarà educadament els regals del Barça. El dia en que alguns deixaran de tenir pel, o que tornaran a tenir el cabell tenyit, o que es fotran una arrecada, o que els hi apareixerà un tatu, o que no canviaran en absolut d’imatge. Un dia recordat per molts.

I per ser una mica talismà afegeixo això, aquesta perla futbolística. Aquell dia era igual que avui. Recordeu el penal de Djukic fallat a l’últim minut?

http://www.youtube.com/watch?v=ERvT9vWjh_8 

Vagin agafant lloc, que ja només queden unes hores per a que es resolgui aquest catxondeo de lliga.

Ahir vaig descobrir un grup que no els coneixia. Tenen una cançó que em dona un bon rotllo increïble. Una de les tantes cançons que conec que em donen una sensació de benestar a l’hora d’escoltar-les. La van posar mentres estava al Benidorm descansant de tot. S’ha d’anar més al Benidorm, ho recomano al 1000%, sempre hi quan no vagis amb molta gent. Si sou un parell de persones és suficient i et pots deixar inundar per les cançons que el barman o el DJ rus (igual és de Kaliningrado ) deixa anar al llarg de la nit. La cançó és diu Fa Fa Fa. Ja’m direu si us mola i com us fa reaccionar.

Us explico ara com reacciono jo. Moc el peu dret pam pam pam seguint el ritme i tot seguit moc robotitzadament el cap. Finalment, l’únic que em falta és descriure l’interior del meu cap. Pel meu cap passen meteorits o una mena d’obstacles indescriptibles que sortejo elàsticament amb total èxit. Ralleu-vos amb ella 2 cops mínim i digueu-me si us passa pel cap lo mateix o tan sols són malalties meves.

http://www.youtube.com/watch?v=43qL77Eq8RI&NR=1

Avui he viscut una anècdota que m’ha fet plantejar-me si realment m’he equivocat de professió. He vist sobradament que tinc altres qualitats, i potser les faig millor que picar tecles. Estava a Avinguda Sarrià plantat com un estaquirot en un xamfrà i de sobte m’ha vingut per la meva dreta una dona a preguntar quin era el millor carrer per demanar un taxi per a que la portés al Poble Sec. Jo li he indicat la direcció d’on es trobava el Poble Sec senyalant amb el braç i ella ja s’haurà espavilat. Quan se’n va, per l’esquerra em vé un transportista sudamericà amb una guia preguntant on està Francesc Macià. Doncs li he indicat dos maneres d’accedir a la Plaça. I se n’ha anat. Quan m’he quedat sol he pensat que potser se’m dona massa bé lo de ser guardià urbà. Potser el futur està en ser un simple urbano eficient i no en picar tecles eficientment.