El blog d’en SiG

Parlaré de les treballadores amargades del Corte Inglès. Vull destrossar-les literalment. Denunciar l’escòria que treballa allà fotuda, pensant-se que mouen un país o una casa amb el seu maridet i els seus dos fills. Parlo de les veteranes del Corte Inglès. Són unes amargades que no saben fer ni la O amb un canutillo, però és clar, vendre, tenir la puta jeta com un piano i ser maleducada ho fa qualsevol. Unes arpies que es mouen per 10 euros, per misèria són capaces de trepitjar a qui faci falta. L’amor propi el van cagar ja fa temps quant eren unes cries en l’època franquista i ara descansa surant pel Bessós. Són unes maleducades que no tenen modals. Els modals…un gran valor que també se’n va anar amb l’amor propi Bessós avall. Veuen fantasmes i rivals darrere els mostradors, darrere els cosmètics, dins dels bolsos de 25 i de 250 euros, dins del mateix lavabo on van a fer les necessitats. I per no parlar de lo llepaculs que són amb els seus respectius jefecillos de planta, uns altres avis que millor no mencionar. Es pensen que són banquers o alguna cosa per l’estil i són dinosauris del Corte Inglès. Amb el seu superpin a la solapa representant no sé que. Qualsevol imbècil pot dur pins i engominar-se el cabell, i vestir un vestit de 200 euros.

A partir d’ara li direm el Jeriàtric Corte Inglès, val? Espero que això ho llegeixi alguna treballadora de les veteranes del Corte Inglès. En definitiva, una ningú. És impossible, però si aquests mamuts rupestres saben navegar per internet i buscar la seva professió per internet en català em trobarà.

Barcelona Neta!

Avui ha acabat una etapa. La de currante barceloní. Ja no treballo, demà m’aixecaré a la hora que em desperti, sense despertador. Però m’agrada aprofitar el temps que tinc mentres sigui jove. Quan sigui un vell ja serà una altra cosa. Per tant, aprofitaré per fer coses, ni que sigui tan sols percebre sensacions. La sensació de no treballar. Un café pel Raval, pel Centre o per on sigui amb pantalons curts, espardenyes atrotinadilles i una samarra lleugera. I igual sense dutxar-me. Mirar l’hora, mirar el cel i el sol, la gent que passa estressada i dir: jo estava treballant a aquestes hores. En definitiva, coses que et facin sentir diferent que els demés. I ja que estem, afortunat. Fer coses que surtin de la normalitat que tots nosaltres hem establert i que ja fa un bon temps amb la que hi jugo. Pensaré en l’agost, en Berlin i en res més. I segurament que acompanyat d’un gran somriure.

Bueno els girs de la vida generalment són apassionants. No tenia gens pensat com seria aquest agost i crec que comença a ser bastant interessant gràcies a un d’aquestos girs. Està agafant un color maco. No diré que serà el millor agost, perquè el llistó està altet altet, però en la línia i sense buscar-ho. Arriba un punt que els plans et surten rodats sense moure els dits. Puc deixar de treballar, un bitllet a Amsterdam, una estada de 3 nits per la costa brava, festes majors i alguna cosa més que igual pot sortir. Clar que, el setembre encara es presenta més esperançador. Comença una època daurada…llàstima que sembla impossible fer-la durar de per vida. Però ja tenia ganes de tenir preocupacions cero. De tocar-me els ous fins que em surtin llagues bestials. Vull acabar escaldat. Ja aniré explicant què acaba passant, però demà m’oloro que pot ser un gran dia. Si més no, intentaré que ho sigui. Brindeu amb mi pel meu futur. Salut!

Bueno l’odissea i la incertesa de si agafar bitllets per anar a Amsterdam ha acabat. Al final hi anem. Dic odissea perquè avui que podia ser el dia de pillar vol, va i perdo la targeta. Un cúmul de despropósits que no ha impedit que la ciutat sigui visitada a finals d’agost per una banda d’eixalabrats amb ganes de passejar pel costat dels canals. Per celebrar l’adquisició dels bitllets, m’he posat a sac Looking from a Hilltop. Que britànic el videoclip! Una cançó que em dona bon rotllo: http://www.youtube.com/watch?v=eO2PGJdgtiA

  

I per descansar al vespre, em molaria anar al Cofi dels The Doors. Un The end al vespre per allà pot ser mortal de necessitat. La pàgina web és:

http://www.coffeeshopthedoors.com/ 

PD: Vull veure la casa de l’Anna Frank, estar en silenci durant 2 minuts i pensar en la putada de vida que va tenir, desgraciadament com moltes altres persones …

El primer bombardeig de mails ha estat executat contra la ciutat de Berlin. Prenzlauer Berg, Mitte, Friedrichshain, Kreuzberg i Charlottenburg han estat castigats. De moment una holandesa ha dit que nanai, que hem arribat massa tard. La pròxima bateria de bombes igual serà d’aquí poc. Els alts càrrecs del partit polític poden anar a l’agost a veure com ha quedat la ciutat, però a un preu no massa econòmic. Continuaré narrant la història quan sàpiga algo més.

Heu parat mai a pensar en la vida d’un bitllet? Dels bitllets que utilitzem per comprar alló que volem. Jo si, l’altre dia, quan pagava una cerveseta al Manchester. Mentre esperava el canvi, vaig pensar en això, van ser uns 10 segons de meditació. Tot venia perquè abans d’això, una noia en una biblioteca m’havia demanat canvi de cinc euros. Miraculosament aquell dia en duia. Dic miraculosament perquè mai duc masses diners a sobre i menys monedes. No m’agrada dur-ne. Doncs bé, li vaig donar cinc monedes d’un euro i ella em va donar un bitllet de cinc euros atrotinat. Ens vam brindar un somriure mutu a l’intercanviar-nos els diners, però jo pensant: collons quin bitllet més atrotinadet que em dones, maca. Poc després, en menys d’una hora, el bitllet d’aquesta noia acabaria a les mans del cambrer del Manchester i em vindria al cap recapacitar sobre la vida dels bitllets. Molt possiblement amb els The Cure sonant de fons.

La vida dels bitllets la considero trista i alhora emocionant. Trista perquè sempre et canvien per una altra cosa. La gent t’utilitza per aconseguir una altra cosa. Tu com a tal, no ets res, ets valuós pel que puc treure de tu. Tenir bitllets per no ser usats és una de les més grans estupideses que es poden fer avui en dia. Ara bé, també la considero emocionant ja que mai saben on acabaran. Van donant voltes com si de nòmades es tractessin. Avui estic amb una noia rossa de la UB que em dóna al Sig, demà estaré amb el cambrer del Manchester, passat demà me’n vaig amb una guiri de Bremen. Però atenció, la guiri es fot una caipirinha pel Born abans de tornar a la seva ciutat natal a les 23h i paga amb aquell bitllet. El cambrer del local del Born, més tard, li cedeix aquell bitllet de 5 euros que fa dos dies jo tenia en possessió a una franceseta de 23 anys de Nantes. Ella demà tornarà a la bretanya francesa. Us adoneu? Quan semblava que el bitllet es quedaria en mans de la guiri de Bremen o del cambrer del Born va i canvia tot. L’endemà, la jove de Nantes queda amb les amigues per explicar com s’ho ha passat de bé anant de festa per Barcelona i com va anar amb el noi català que es va embolicar en aquell antro de mala mort, però que, com que el paio era simpàtic i guapot, va acabar liant-se’l sense pietat. Demana un cafè amb gel (el canvi climàtic també ataca al nord de França) per explicar-ho. Paga amb el famós bitllet de cinc euros i ja portem quatre dies. En quatre dies, el bitllet ha anat de Barcelona a Nantes. El bitllet de cinc euros no volia anar-se’n de les butxaques d’en Sig….potser ni de la noia que me’l va cedir a mi. I d’aquí quatre dies més a on estarà? A Amsterdam? A Düsseldorf? A Kiel? A Copenhagen? A Essen? A Malmo? A Poznan? Prop de Treblinka? A Vilnius? A Riga? No ho sabrem mai….però el destí sembla que ja estigui escrit i no ho podrem impedir.

No dubto en que algunes vegades ens haguem sentit com un bitllet, però segur que encerto en dir que quasi sempre en la part trista de la seva vida. En la que se’ns han aprofitat vilment. Però no en la vida nòmada, que és la part emocionant de la vida d’un bitllet.

He vist la notícia que un grup neonazi anomenat Hauptkampflinie ha plagiat a la cançó Volverá del Canto del loco. La cançó dels aris s’anomena Vorwärts über Leichen (”Endevant, per sobre dels cadàvers”). He flipat una mica però ja he paït la notícia. I m’ha agradat saber-ho. Ara s’especula amb la possibilitat que sigui el Canto els plagiadors. Però el grup del gran macarra i superxungo Dani Martín diu que prendran accions legals per denunciar aquest plagi del grup neonazi. Doncs que es fotin, si. I si s’han copiat ells? Qui em diu a mi que no s’han basat en un grup neonazi per trionfar per Espanya i tenir un gran conjunt de noies adolescents omplint els estadis de futbol de tot aquest païset? A més, m’agrada més la cançó de Hauptkampflinie. Té més força, més ràbia jaja.

Ara quan escolti la cançó, per exemple, a l’Enfants, seré un dels agitadors per a que aquest estiu tota Espanya canti i balli aquesta cançó amb el braç alçat, fent la salutació imperial. Li preguntaria a en Dani Martin qui diu que Volverá quan canta la cançó. Qui? El nacionalsocialisme? El Führer? El tercer Reich? Qui Dani Martin, qui? Em pots contestar? Vull saber-ho ara mateix. Ets veritablement un nazi? Ets un hipòcrita? A la cançó dius que esperas a una niña que hechas de menos y que acabe la soledad….realment ara ho entenc tot. Heil Dani, heil!

Cançó de Hkl
http://www.youtube.com/watch?v=qolCzxfZv9Q

Cançó del Cant del boig
http://www.youtube.com/watch?v=lTYEwIRI1xs

Notícia de 20minuts
http://www.20minutos.es/noticia/256662/0/canto/loco/plagio/Hkl

Kein züruck!!!! für immer!!!

Click click click clickclick click click clickclick click click.  Click click clickclick click clickclick click clickclick click clickclick click clickclick click click click.

Click click click click click clickclick click click click click click click.  Click clickclick click click click click….etc

Neix una altra manera de veure art. El SigArt. L’objectiu d’aquest moviment artístic és representar de manera molt simple lo que ens passa a diari. Poder definir els dies amb onomatopèies, mostrant així a la societat que 1 dia o 24 hores, no són gaire cosa.

Autor: Sigfrid - 13/07/2007
Títol: Treballant per l’Estat
Explicació: Soroll que pot escoltar una persona qualsevol tarda en una oficina d’un funcionariat….únicament els clicks que aquesta persona fa amb el ratolí.

La festa de la cervesa a Alemanya. Significa Festival d’octubre en alemany. Es celebra durant unes dues setmanes a Munich. Aquest any es celebra del dissabte (Samstag) 22/09/2007 al diumenge (Sonntag) 07/10/2007. Es celebra a Theresienwiese (Prat de Teresa), que està bastant al centre de la capital bàvara. Té un èxit espectacular aquesta festa i venen persones i curiosos d’arreu del món. es prepara una cervesa especial per l’Oktoberfest, amb un major contingut d’alcohol que les habituals que es venen durant tot l’any. Hi ha música quasi tot el dia i hi ha gent de totes les edats que s’apunta a la festa. Conec de gent que hi ha anat i m’han parlat meravelles. Seria qüestió de viure aquest ambient, per veure com s’ho monta la cultura bàvara, no? Prost!

  
      

      Pàgina oficial OKTOBERFEST

Per què molts cops ens posem un mur virtual o semitransparent davant els nostres ulls per a que sembli que tot lo de darrere d’ell és maco i que tot va bé? Acàs sóm uns covards i no volem a frontar la realitat i/o els problemes? O potser és que realment ens conformem en veure les coses que volem amb aquesta paret al davant i ja ens va bé així? Són moltes preguntes que acabo responent que si, que ens creem la paret perquè sóm uns autèntics covards. Per això i perquè sempre és maco el que veiem a través d’aquest mur semitransparent i ens conformem amb la percepció dels ulls. Però aquesta no és la real. A més és massa volàtil…sempre desapareix aquest mur semitransparent. Sort que falta poc per tornar-nos-el a montar. Sóm arquitectes de mons virtuals efímers. I el dia que acabem de montar l’últim món ens adonarem del problema real. Que no ens passi res humanitat.