Us formularé una pregunta, estimats xavalenkos. Però abans de la pregunta, descripció de l’escenari.
Fa sol, portes el reproductor d’mp3 a tota hòstia i et dirigeixes a la boca del metro. Camines seguint el ritme de la cançó que sona pels auriculars i fins i tot fas ganyotes per acompanyar la música, si és necessari. En un moment donat, et plantes a la vorera just abans de creuar un pas de zebra. Els cotxes esperen a tenir verd (és estiu i demà festa, però els conductors dels vehicles foten cara d’amargats igualment perquè estem a Barcelona) I el verd del semàfor de vianants ens comença a parpadejar per indicar-nos que Achtung!, que aviat es posarà verd el dels vehicles.
Val, un cop descrit l’escenari, formulo ja la pregunta. Que feu vosaltres? Feu cas al semàfor dels vianants i us atureu? O feu cas al semàfor dels vehicles i passeu perquè ells encara tenen vermell i saps que no passaran fins que tinguin verd? Crec que aquest és un bon indicador per saber com és una persona. Pregunteu-vos-la sovint, i pregunteu-la a més gent si voleu saber com és veritablement.
Ah, per cert, jo miro el semàfor dels vehicles….. 
Jo passo en vermell, però sabent que el semàfor verd dels vehicles arribarà….
espera el verd…és el teu el verd i ho sabràs…no sas però ho sabràs. Abuses massa del vermell…pero els dies de glòria del vermell desapareixeran en un temps relatiu.
jajaja no siguis tan pessimista sig!
A vegades les coses canvien en milèssimes de segon…
Ara veus, jo ja he canviat d’opinió…
Jo passo en vermell, però com els semàfors fan pempellugues en groc, passo en aquell precís instant, arriscant-me en groguenc, però sabent que el semàfor verd dels vehicles arribarà…
Potser m’atropellen i no et puc explicar la sensació, però les hauré provat totes jajaja
lo que esta clar es que en groc i en verd està permés passar. En vermell, hi ha un perill…no t’atropellen si mires però vigila…encara que és el cuento de sempre, que t’haig d’explicar sobre el vermell. Lo que una cosa està clara és que potser la teva evolució és passar en groc i despres mentres passes en groc anar a petar al verd. No t’agrada passar en verd? Si jo fos tu m’encantaria. Lo que una cosa està clara, es pot descartar sembla pel que estic veient lo de passar en blau. Podem afirmar que el blau està totalment anul·lat? Jo crec que si…un rival menys pel color verd
Mira… el blau aprareixerà també, tu traquil!
Apareixerà quan m’hagi donat la gran ostia i em surtin els blaus per tot el cos.
Ja te dit que me la jugaré en tots els casos
el vermell crida al blau…al concepte de blau…el verd treu el blau…tu sabràs…i el groc està allà que ni fu ni fa però està allà
Ohhhhhh pobre groc! Si és superespecial, allà al mig…dient hola!
Que no dongui la sorpresa, al final jeje
és el verd…està com escrit però vaja….tu pensa que encara passaràs en groc…però acabaràs en verd, és lo millor..ara bé, et preguntaràs que quan fas lo millor oi? per això crec que existeix un risc
Jo em fixo si hi ha motos (una arrencada més rapida), sino se ke puc tenir temps per passar.
Hola, em dic Sònia i he trobat aquest blog per pura casualitat. M’agradaria contestar-te la pregunta sobre el semafor. Doncs jo, si el semafor verd dels vianants parpadeja, em paro i m’espero. Ja se que podria creuar perquè els vehicles encara tenen vermell… però em sembla un risc innecessari el creuar quan el temps per fer-ho és tan efímer. Val la pena complicar-se la vida? no se, potser m’agradaria ser dels que creuen el carrer, però sòc així, m’arrisco poc en aquesta vida.
Bones Sònia, espero que visites més aquest blog ja que es diuen moltes begenades però que de vegades es toquen temes terrenals de la nostra vida quotidiana. Veig que vas a lo segur, bé evitaràs poques batacades a més de fer lo correcte en la majoria dels casos. Bé, és una opció a seguir…jo ja ho vai dir: miro els del cotxes sent vianant. Segueix escrivint!!!
Hola Sig! això d’internet és ben curiós. Ja et vaig dir que aquest blog l’he trobat per casualitat, i també que és el primer cop que hi escric. No se ben bé perquè ho vaig fer, suposo que el dilema dels semàfors em va cridar l’atenció. Jo també em faig preguntes d’aquest tipus, “anades d’olla” si tu vols. En un mon tan rutinari com el meu, qualsevol cosa que em sorprengui, val la pena de ser llegida. Jo abans escrivia. M’agradava escriure ja desde petita, diaris i demés. Però m’he fet gran, treballo en una oficina 8 hores al dia repartides amb matí i tarda, tinc parella i casa pròpia, i entre una cosa i l’altre no tinc temps de fer res (o potser és que no se organitzar-me). Em va agradar la frase de qui no fa res, és com si estès mort en vida. Fa runiar. Per cert, tinc 30 anys, tampoc sòc tan gran.
Fins aviat.
si si, es ben certa aquesta frase. A vegades em plantejo estupideses per a molts, però no tinc pudor en reconeixeu-ho. Bé, no importa l’edat. Encantat! Benvinguda i a vere si escrius més sovint!!!