Encaro la corva i giro a la dreta. Començo a pujar, no m’aturo per res. Miro les cares de la gent que em vaig creuant. Unes em fan gràcia, unes altres pena. Tota cara té un comentari intern en mi. Tota cara em suposa una reflexió d’aquesta persona. Les cares, les nostres representants….les que donen la cara per naltros. Arribo al semàfor de la cruïlla. Però no m’aturo tampoc, la música em fa passar. És estiu i no hi ha ningú en la ciutat pudenta en la que visc. Tothom està fent el simple a la seva segona residència que més endevant serà per especular. Continuo caminant, arribo al parquet. Veig dos nanos fumant un cigarro com si fos un porro. Estan trencant el seu primer plat. Em fa reflexionar també. Ric. Continuo pujant. Veig cares que em miren….les nostres cares es miren. Ens hem dit algo potser? Jo si que t’ho he dit, però no he escoltat res. Em planto a la Diagonal. Passo el primer carril lateral. El tram no vé, creuo la part dels trams. M’aturo. Vénen pocs cotxes però vénen. Ja puc passar i continuo…sense apartar-me, s’aparten els altres. I pujo Numància amunt per rematar la cosa pendent que ja fa temps que dura. Tot això gràcies a una genial cançó.
hola Sigfrid!
Ja hem tornat una mica morts de tan caminar i encantats de París. Fot una calda aquí!!
Anireu per les festes de Gràcia? Ens veiem per aquí!
ei Irene! Que tal per allà? Fantastische París oi? Jo hi vuill tornar. Pos a vere si nem, no sé quan m’hi deixaré caure. Avui vai a les festes de cape. Ja ens direm cosetes!