El blog d’en SiG

S’acaba el 2007. Un any a recordar, un any a emmarcar. Un any gran. Un any revolucionari. Un any en que s’ha dit prou. El Che Guevara dels anys. Però la revolució continua. El cap d’any es celebra al país del sol. Anirem a un localillo de Sant Pau. Hi haurà representació brasileira, i melons. Molts melons…o un de gran, que serà una pipa de la pau i que anirà passant de mans a mans per instaurar un gran bon rotllo continu. Que passarà avui? Doncs no ho sé, l’únic que s’acaba l’any i també que demà és dimarts.

Bueno, ja rondo per Barna. En una època on imperen les tradicions i que, personalment, està sent així. El nadal….que tradicional que és, oi? I com que estem a nadal i rondo per Barna, jo ja he fet coses tradicionals. Perquè a mi, m’encanta seguir les meves tradicions. I no parlo de celebrar el nadal en família. No. Parlo de que ja he anat al Manchester i a veure el Barça al Quiroga de la mateixa manera que sempre: perdent el Barça. També ens hem deixat caure pel Serilla i ja he anat a Igualada.

La veritat és que ara que estic aquí, em sembla que no hagi passat tant de temps. Potser és que realment 4 mesos no són masses. No ho sé, però m’han passat pim pam. M’agrada estar aquí ara, per agafar una mica d’aire barceloní per quan torni cap allà.

M’agradaria destacar un fet que va fer que veiés que no ha canviat quasi res d’ençà que vaig fotre el camp. El cambrer del Quiroga segueix sent el mateix personatge de sempre. Per fotre’ns fora del bareto, es va pujar sobre una cadira del mig del bar i ens va dir: “Ehhh! Que me tengo que ir a casa, o sea que id tirando. Y el que se quede, que sea para chuparme la polla!!!!“. Veieu? Encara no té modals, i veure que les coses segueixen igual, en segons quins casos, t’alegra.

Avui aprofitant que era el meu últim dia abans de baixar a Barcelona pel nadal, he volgut aprofitar i donar alguna volta per la ciutat. He decidit visitar el mercat turc de Kreuzberg, mercat que està actiu els dimarts i els divendres. Està al carrer Maybachufer, i per arribar-hi has de baixar a la parada Schönleinstrasse. El mercat està just al costat del Landwehrkanal. Feia un fred de mil dimonis, per tant no m’he entretingut tot el que volia en un principi. Però ja ha estat bé per fer-me una idea de com funciona el mercadet. Per lo que m’ha semblat veure, els productes que s’hi venen estan bastant bé de preu. I he vist pà de pagès, algo molt valorat per mi. Hi havia molts alemanys i moltíssims més turcs. Aquí he vist molta fruita, formatge, olivetes, molts menjar vaja, i també molts altres productes, com jaquetes, gorres. De tot una mica, vaja.

Després he creuat el Kottbuser Brücke, on hi havia vàries persones donant menjar als cignes amb les restes de pà que havien tret del mercadet. A través de la Kottbusser Str. m’he anat fixant en els establiments i he vist publicades moltes ofertes per anar a Turquia amb l’aerolínia turca, fins al punt que he pensat que igual des d’aquí està tirat de preu anar a Istanbul.

Quan he arribat a Kottbuser Tor, he decidit anar a Alexanderplatz en busca d’una tasseta de Glühwein que en ella sortis un dibuix o algo mencionant aquesta plaça. No em sonava que n’hi haguès, però valia la pena intentar-ho. De fet, he pensat que si no en trobava, donava igual, perquè l’ambient i l’estar per aquella plaça m’agrada tant, que ja val la pena.

I he arribat a l’Alex. Allà m’he donat una volta, patint el fred que estava fotent. Però l’ambient potser donava una mica de calor. M’he trobat uns paios de Rostov que cantaven cançons ruses davant de les Kaufhof. Després he trobat un lloc on hi havien tasses de Glühwein i m’he quedat allà. L’estampa no era de l’Alexanderplatz, ni tant sols eren del 2007. Però com que em faig la col·lecció de tasses, ja m’ha agradat.

Mentres feia el Glühwein assegut en un banc fora al carrer, flipant amb el fred, m’ha vingut un Piesnegro a dir-me si li volia comprar un diari dels que venia. Li he dit que no, i tot seguit el tio, veient que estava fumant un piti, m’ha dit si li en donava per fer un. Primer m’ha demanat que li donguès per fer un peta, li he dit que era tabac, i ha acceptat el tabac. Mentres se’l liava, hem xerrat una mica, mig en anglès mig en alemany. El tio era de Paderborn, una ciutat alemanya i portava aquí a Berlin 12 anys vivint, sent un sensecasa. M’ha dit que necessitava els calers per anar demà, que anava a veure uns pocs dies a la família (…si…). Que li costava 82 euros, i li en faltaven 70. Pretenia treure’s 70 euros venent diaris. Tot plegat no ho acabo de veure massa clar, perquè el tio o és un senyoret (cosa que no ho crec…) o podria anar amb el Schönes Wochenende Ticket, que tardaria més hores en arribar però li costaria molt menys. No ho sé, sigui com sigui, ens hem desitjat sort mútuament i ha marxat a intentar trobar el miracle.

Quan he quedat totalment glaçat, he decidit agafar el bus 100 i anar ja tirant cap a casa. Ha estat com un breu comiat, ara que em passaré 15 dies a Barna.

El 22 de febrer de 1990 va nèixer la Köpi, una casa okupa de Berlin amb molta història del districte de Mitte, tocant Kreuzberg. Ara, el seu solar està en subasta i sembla que els seus dies estan contats. Un desallotjament imminent. Avui m’he volgut apropar aquest santuari anarquista. Una caminada per una Berlin que sembla que estiqui en el seu punt àlgit de fred. Avui fotia una rasca de collons i jo passejant de Warschauer fins a Köpenicker Str 137/138. Quan he arribat a la casa he donat una volta per l’exterior i he entrat dins el patí interior de la casa.

M’encanta la foto amb el cartell que hi diu Achtung! Sie verlassen jetz den kapitalistischen sektor (Atenció! Està abandonant el sector capitalista) quan entres dins la casa.

El 22 de febrer fa 18 anys. I hi ha festa d’aniversari…dura 2 dies. Això dic jo….i per què no?

Hem trigat entre 3 i 4 mesos en tocar les pessigolles a les forces de seguretat de l’estat alemany. Vam viure un episodi amb la senyora Polizei, tant dialogant (amb alemany) com sempre. Però no us negaré que vam passar durant 5 segons, un poc de por. Com si estiguèssim dins d’una pel·lícula dolenta de por. Lo mateix.

Aquí a Berlin, sóm un exemple clar de la bona conducta i del respecte. El dur fred és el millor educador. El millor pare i la millor mare. Aquí aprens d’ells. De vegades costa sortir de casa i liar-la. Però l’altre dia no. Vam voler anar al Panorama. Però com a tothom que vol entrar a Panorama, per un motiu o per un altre, no entra a la primera. Aquell dia, crec que ni obrien. Hi havia un concert i després del concert, la gent pirava cap a casa. Però us explico.

Després de baixar a Ostbahnhof, vam buscar el carrer del Panorama i la entrada a aquest ja ens va sembla sospitosa. Entraves com en un parking, i la gent no parava de pujar, i només baixàvem l’Albert i jo. I passaves com per un polígon industrial. Quan trobem la disco, parlem amb el porter i ens diu que no podem passar, que només hi ha una direcció: la de sortir. Utilitza una manera pacient al comunicar-nos que ni de conya entrem allà. Un 10 per no trencar-nos la cara i tenir paciència, mestre!

Sorgeix el Pla B: anar a Warschauer en busca d’algun local per passar la nit. I evidentment, no desfaríem el camí que havíem fet. L’edifici referència de Warschauer és el BASF. I estava cap aball. Per tant, vam decidir continuar polígon industrial a través baixant i baixant. Vam trobar un carrer que a un costat hi havia una via d’S-Bahn, sense donar-li massa importància. Mentres baixem, una furgoneta pujapel carrer que nosaltres baixem. No veiem qui la condueix. De sobte, un cop arribem aball de tot el carrer, veiem que el final del carrer és sense sortida, amb una rotonda per fer el canvi de sentit i unes tanques impedint el pas. Però hi havia una part de la tanca que estava trencada, i per allà es podia passar, però donava accès a un descampat que anava a parar a les vies de Warschauer Strasse.

Quan estem flipant perquè no es pot continuar, arriba una furgoneta lentament des de dalt del carrer, amb els seus focos que lentament ens produeixen una ceguera. És aquí on comencem a tragar saliba. Comencem a flipar i a donar-li als nostres caps: qui collons baixa per aquest carrer? com és que no baixava ningú i ara justament que no tenim sortida baixa? qui collons eren els de la furgoneta que pujava? seran aquests mamons que ara baixen? La frase: Joder, quin mal rotllo tio va ser dita a Berlin i amb cara de tragar saliba. Jo ja donava per fet lo de colar-nos a través del descampat perquè no volia tractar amb cap boig d’aquesta ciutat.

Comencem a veure la torre de BASF com un desig impossible, a pensar que perquè collons està a Cuenca en un moment tant anhelat. Finalment, la furgo es planta darrere nostre i jo em giro, amb les mil històries al cap. Quina alegria quan veig que són els fotuts fusters. Era la polícia!! Hallo Herr Polizei. Ens van preguntar que què fotíem allà. Nosaltres els hi vam dir que volíem anar a Warschauer, camp a través pel descampat. Òbviament, el policia ens van fer fora del lloc.

Vam acabar pujant tot lo que havíem baixat, i tot seguit, baixar altre cop pel carrer del kilòmetre i pico de mur. Vam arribar rebentats a un bar a les 2 de la matinada. Per tant, ni discoteques ni tonteries, però durant uns 5 segons el meu cap va flipar i molt.

Em vaig començar a menjar el coco mentres desfèiem el camí amb el tema de la casualitat que va ser arribar a aball de tot i que ens apareguès la poli. Feia pocs dies que havíem tingut una conversa sobre les casualitats i em vaig rallar pensant a veure si la policia ens acabava de salvar d’alguna cosa. Potser sóc massa fantasiós pensareu……doncs si, potser ho sóc.

“Joder, quin mal rotllo tio - Que fotem tio?”
Ostbahnhof - Berlin
Sigfrid & Albert (frase dita el 14/12/2007, a la 01:10h aprox.)

Aquest dilluns es va fer el comiat del 2007 al Kaffee Burger. La última festa. Bé, estaven citats tots els erasmus, i vulguis que no, a Bismarckstrasse sembla que hi visquin 2 erasmus més. I així va ser, sobre les 12:30 el Kaffee Burger estava replet de gent conegudeta. Així canvia l’ambient de festa. Faltava gent potser, però n’hi havia moltíssima altra. Anaves tocant la jugada per tots els racons.

A més, hi havia el crack. El crack és un paio que fa vida al Burger…crec que va cada dilluns aquell paio. Li diem crack, perquè balla amb una seguretat aplastant. De fet, aquesta manera de ballar l’exportaré a Barna. Vull crear una escola de cracks. Aquest tio no balla per divertir-se, balla perquè és un professional. Als lavabos, l’Albert va escoltar que deia que estava malalt. S’ha de valorar la seva actitut: tot i estar malalt el tio estava donant el callo al Burger, potser esperant un premi que diria que no va obtenir. Li desitjo molts èxits pel 2008. Estaré al tanto a veure si així és.

També va sonar la per mi sempre gran Light my fire (que per cert, me l’enxufo ara per continuar escrivint el post). L’amic Jäger també va ser present en un mà a mà.

En fi, un comiat amb un gran sabor de boca.

S’apropa el dia en que tornaré a baixar a Barcelona. Exactament baixo 2 setmanetes. Vull fer un petit homenatge-resum del que ha suposat per mi aquests quasi 4 mesos berlinesos. Perquè aquesta estada té conceptes i noms propis.

Berlin, a grans trets, ha estat això:

1. Matalàs inflable i cerca de pis, via mòbil i internet.
2. La gent coneguda de tants llocs de la Terra, molts catalans.
3. Els primers moments viscuts amb l’Svetlana i el Mauer park.
4. En Klaus i els ports
5. Els viatges per Polònia i Alemanya, i la gent que hem conegut
6. La Volkshochschule
7. Els erasmus i les resis, a destacar la Sigmunds
8. El tabac de liar alemany i polonès, de marca o sense.
9. La cervesa i el pfand
10. Melotron
11. Warschauer Strasse i Prenzlauer Berg
12. La Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda
13. L’est i l’oest
14. L’S-Bahn i l’U-Bahn, els seus pènduls i l’orgull d’empalmar
15. Deutsche Bank i les targetes
16. El lidl i el seu iogurt de litre, el plus i la seva caixa de 20 cerveses, l’Aldi i les targetes de mòbil, l’Ullrich i el Kaisers
17. L’Ikea i el Domäne
18. Fer-te entendre’t, si fa falta, perdent la dignitat
19. La Frau Liu i l’Oliver
20. L’olor a xinesa i els cigrons, el plat que tarda més a fer-se
21. Café, suquillo i embutidillo als esmorzars
22. Despertador a les 8 del matí + moment de ronso fins que l’àrbitre xiuli el final
23. El Die Tagung, l’Astro, el Kaffe Burger i demés Antros
24. José Antonio Packung i el reciclatge en general
25. Anar a veure’s al mirall
26. Kostenlos, Popov i els fitxatges de Sandro Rossell i Txiki Begiristain
27. La penya del barça, el músic i els de sempre
28. Les rialles dins del nostre piset
29. Les visites que hem rebut fins al moment…espero que faltin moltes més.
30. Tots els moments especials que hem viscut aquí i que no es poden citar perquè no vull

Ja veieu quin tribut he fet. M’anticipo a dissabte, que és quan torno. Als 30 punts, gràcies per haver aparegut en algun moment.

Ahir vaig veure algunes fotografies exposades d’aquesta artista. L’exposició tractava de les cituats en fotografies. No sé, no vull extendre’m massa, però vull que veieu aquesta. Em va encantar: és una paranoia, t’allunyes i veus algo, t’apropes i ho veus diferent, i a més, personalment conec d’on és la fotografia. El mes passat hi vaig estar. És l’Speicherstadt d’Hamburg. Que paranoic era estar per allà i jo sense saber-ho. El podeu trobar a una botigueta dins d’uns dels Hackeshen Höfe. He mirat el seu preu i la làmina gran val 870€, la petita 270€. Crec que passo de comprar-la, però si un dia em voleu fer un regal, que sàpigueu que una cosa així em faria molt content. Posar-lo a casa i mirar-lo 10 minuts al dia, crec que no té preu

http://www.anja-neudert.de/

Das Loch significa el forat. Un forat és on vam anar el passat divendres. Si una cosa té Berlin és que trobes locals destartalats amb molta facilitat. I el Das Loch és un d’ells. Ens vam colar com ratolinets per aquest forat, i aball hi havia un bar. Les cerveses de mig litre a 1 euro, això si, marca Nit’hifixis. Hi havia diverses habitacions a les fosques, algunes il·luminades amb espelmes, i pujant unes escales, trobaves un pati amb bastanta merda.

La música principalment era punk alemany. Recordo també una versió de les Bangles a l’alemanya. En definitiva, un antro a visitar.

Aquell dia també anar al Fischladen, el local que hi ha quasi a sobre del Das Loch. La música era idònia pel moment, i estimulava a fer algo més que uns simples beures. I també vam descobrir el Sama, un local diria que ilegalillo, per diversos motius. El primer, perquè no hi havia cap rètol, semblava que fos un local privat. Lo que gràcies a un intercanvi de tabac amb un paio que estava allà al davant, ens va dir que entrèssim, que podíem entrar. I també vam voler fer-nos una foto dins el local i el cambrer ens va dir que no podíem fer-nos-la per conservar la privacitat de la clientela.

En fi, aquest dia un 10….objectius assolits i de carrer.

El dimecres passat vam anar a veure la Teufelsberg (Muntanya del Diable), una muntanya construïda artificialment pels aliats amb les restes que sobraven durant la reconstrucció de Berlin, després de la Segona Guerra Mundial.

La NSA (National Security Agency) va construir aquí sobre la cima de la muntanya una estació de radars durant la guerra freda i com a conseqüència de la unificació de les dues Alemanyes, aquesta base (i d’altres que pululen per l’est) va quedar abandonada.

Actualment, la muntanya pertany a David Lynch, que vol muntar una universitat de la secta esotèrica “Transzendentale Meditation”.

Per arribar, vam fer una caminada a través del Grunewald, i després d’1,5km de caminada, vam arribar a un desviament que ens conduiria a la base de radars, situada a la cima de la muntanya.

Un cop vam arribar a la cima, vam colar-nos com ratolinets dins de la base. Vam trobar a 4 curiosos més….tot abandonat, tot destrossat. Hi havia indicis que s’havien produït accions vandàliques i algun que altre botellón (poder una rave?…un lloc per montar-ne una) perquè hi havia vidres de cervesa per molts llocs.

També vam poder veure que els Kunste (artistes) berlinesos han arribat a aquell indret per deixar alguna de les seves obres.

Vigileu no passar d’aquesta porta….o ja no podrem xerrar mai més.

Ja ho veieu, Berlin encara conserva santuaris de la Guerra Freda i nosaltres estem aquí per visitar-los.
Si voleu veure més info sobre la base:

http://www.ccc.de/teufelsberg/