El blog d’en SiG

El passat diumenge vaig anar amb l’Adela i alguns dels erasmus a la Filarmònica de Berlin. Tocava un vieloncelista francès, amic d’una coneguda nostra. Tenia ganes d’anar a la Filarmònica, que està situada prop de la Postdamer Platz. D’entrar dins d’un edifici important com és la Filarmònica. Em va semblar un edifici setentero, tant per fora, com per dins. La qual cosa mola.

Allà vam coincidir amb gent que anava de 21 botons. Ambient de gala per veure l’esdeveniment. Tothom aportant un toc de glamourositat per escoltar clàssica…tothom menys nosaltres.

Esdeveniment que va durar poc més de 2 hores. Hi ha cançons que van ser xules, que era increïble observar el poder que té un director d’orquestra…que només amb un gest fa sonar a uns, fa parar a altres o la lia amb tothom que dona gust. Potser si em preguntessin que vull ser de gran diria director d’orquestra, pel poder que té sobre les persones. Però també vaig viure moments que se m’anava el cap a Cuenca i pensava amb coses que havia de fer i de sobte tornava en si i deia cony, anem a escoltar el tema.

Per culminar el toc de glamourositat, al sortir vam anar al McDonalds a sopar. Un bon concert de música clàssica no se’l pot despedir de qualsevol manera. I amb una McChicken, amb patates i maio, crec que és una de les millors maneres de dir Tschüss.

El Sama puja punts. Quan l’individu que ens va fer descobrir el Sama ens va dir que és el millor local de Berlin, no el vam creure gens ni mica. Estava bé, però no tant. Ahir, però, al Sama s’hi respirava un altre ambient. Un ambient fosc, un pèl gòtic.

Vam anar en Joan, l’Albert i jo. Vam xerrar en alemany (la veritat és que quan vam dir que veníem de Barcelona va fer com furor) i vam escoltar temes contundents (fins i tot van posar DAF a petició nostra). El DJ molt amable, ja que acceptava peticions. Escoltava les peticions de la clientela. I tot és barat allà, un altre lloc no podrit per l’euro.

També vam conèixer a la Marion, una dona d’uns 50 anys que havia viscut a la DDR i que ens va dir que sa mare havia estat dins el partit polític, sent viceministra i anant a Cuba un parell de cops. Se la veia molt ficada en la política i amb ganes d’explicar mil batalletes. Batalletes que m’interessen. La dona ens va donar l’adreça d’on viu al Joan i a mi i ens va dir que si volíem aprendre alemany que la truquèssim el divendres i quedèssim. Bueno…no sé pas si ho farem. La dona va acabar ballant totes les cançons, i fins i tot vaig ballar una cançó amb ella. Deu ni do la marxa que portava.

Vaja, que el Sama es consolida com a un local com per tornar-hi. Em vull fer un nom en aquest local situat a una de les parts més emblemàtiques del Berlin Est.

Al final ja hem arribat a una solució amb la xinesa. Vam anar al seu despatx que té a Zinnowitzer Str. i li vam explicar el show que vam viure amb sa mare. Ella ja estava bastant assabentada. Ens va demanar mil disculpes i ens va explicar que sa mare era una artista conegudeta a Xina, però que es va quedar sense feina i no ho va encaixar massa bé.

En fi la solució és: 400 euros del mes de Gener i el febrer de gorra, si fa falta ens podem quedar tot el mes. Bé, ens han donat pel sac, però com a mínim recuperem molla. Dilluns truco per un pis que està molt ben situat, prop d’aquest. Desitjeu-nos lo millor.

Avui m’he sentit una mica com si formés part del passat alemany. Com si visquès a la RDA. Com si l’STASI m’espiés. No he mirat si tenim micros dins de casa. Potser ara quan acabi d’escriure el post ho faig. Miraré si tinc punxat el telefon (però no el fixe perquè no l’uso quasi…sinò el mòbil…) o aixecaré un paret.

La qüestió es que avui he sortit amb en Joan de casa per anar a la Mensa a dinar. Xino xano, xerrant i hem arribat a la porta d’ella. Quan entrem, escolto a en Joan dient Hallo. Jo anava més avançat i m’he girat. Adivineu qui era? Algun espia de l’STASI? Pitjor…la mare xinesa, la propietària del pis. Ens ha agafat i volia xerrar amb naltros. Hem entrat a dins i m’he assegut als sofàs que hi havia a l’entrada. La dona ara diu que ha xerrat amb el marit i que ens podem quedar fins a finals d’abril. Que al maig necessita el pis. Que li donguèssim una resposta. Li he dit que ho havia de xerrar i que li diria la decisió que prenem avui a la tarda. La dona està esperant encara a que la truqui. M’imagino la imatge esperpèntica: la dona asseguda tota la tarda, molt tranquil·la mirant el telefon i esperant a que soni. Igual avui es queda dormida vestida asseguda a la cadira. I em sap greu, perquè entenc que per a una marquesa com ella que no pot dormir a qualsevol lloc, acabar dormint en una cadira pot ser molt dolorós.

La decisió ja està presa: gener ens el pagarà la filla, febrer no pagarem un ral perquè estarem buscant fins a final de mes i recuperarem la fiança. Dos mesos sense pagar pis. Trobarem un pis més ecònomic i ja està, no ens queixarem. A més, ja hem dit a alguns erasmus que a mitjans de febrer hi ha festa comiat del pis. Que avisin a tothom o si més no, a bastants. I ara no ens podem fer enrere. No els podem fallar, que els erasmus estan aquí per recordar totes les festes que fan.

Però vull fer énfasi en la casualitat de trobar-nos-la a la porta de la Mensa. Que hi fotia allà? Casualitat o ens ha seguit? Tal com ens ho ha dit ha marxat d’allà. Ara em fa por sortir al carrer sol.

Per cert, tema pisos com està? Doncs hem preguntat per 4 pisos. Tres ja s’han donat ( com odio escoltar la frase Es ist schon weg) i l’altre paguem lo mateix perquè va per immobiliària i es queda pasta. I em fa mal pagar això a uns intermediaris.

Bé, la història amb la xinesa ha acabat de mala manera. No ha entrat en raó i ens foten fora del pis d’aquí un mes. Però la dòna no es va quedar a dormir aquí. Vam firmar la renúncia i a partir d’avui estem buscant pis altre cop. Va ser una visita d’unes 3 hores, on una xinesa sense escrúpols no volia entrar en raó. No sabíem quan se n’aniria perquè ella estava asseguda molta tranquil·lament a una banda de la taula sense xerrar massa i dient que no marxava i nosaltres a l’altra banda estupefactes. Però en ment teníem ja montar una festa al pis de sota amb tots els erasmus i que aquesta nit no puguès dormir. També es va fumar davant de la seva cara, al lloc on havia de dormir. Un piti va ser suficient perquè entrés a negociar. Fumar no és dolent, aquí hi ha la prova.

El motiu del que perquè ens fot fora? Li fa mal una cama i està incòmoda a l’hotel que la seva filla li va pagar, i per això volia entrar a un pis que la seva filla el tenia llogat, però que ella no I ella és la propietària. Al final no es queda a dormir els 11 dies, però com que el cas es fotre doncs tot s’hi val. I s’ha ventilat en dos dies uns llogaters que anaven pagant cada mes quan tocava i sense tenir cap problema. Un contratemps inesperat, quan ja fotíem vida normal i tranquil·la. Que els hi donguin pel sac.

I de tot s’aprén. I a més de mirar amb lupa el contracte i evitar els problemes que hem tingut aquest cop, també tinc clar que no li agafo un pis a algú que no sigui europeu. Passo d’entendre’m amb cultures que veuen com a normal bestieses. Passo.

Tal com explica en Joan, avui ens ha vingut la mare de la llogatera a fer una visita al pis. He flipat molt i encara estic flipant. Primer em pensava que venia per veure el pis, o per donar-nos records de la seva filla. Però no ha estat així. La dona volia, i encara vol, quedar-se 11 dies a sobar en aquest pis. Però amb exigències. Ens ha dit que ella es quedaria el pis de sobre, i en Joan i jo el de sota. No vol que ningú treballi a la seva planta. Vol descansar i temps per poder pensar.

Hem estat xerrant 2 hores amb ella, asseguda primer al pis de dalt i després al d’aball. He flipat molt que ens diguès que ens vulguès fer fora, que el pis és d’ella i no de la llogatera. Com si fos paper mullat el contracte.

També els moments estrella han estat quan li hem dit que han de venir dues persones a visitar-nos i ens ha dit que això no li importa i que ens pagaria una tercera part del lloguer del pis.

Com bé diu també el Joan, la dona se’n va a dormir a les 20 o 21. Vaja que fa 4 hores que està somiant en que dormirà durant 11 dies aquí. Per tot el morro. La dona vindrà demà a la 13:30 amb bosses plenes de roba i demà se n’anirà igual de carregada com ha vingut.

Ja explicaré com acaba aquest catxondeo d’història…

Bueno, ja ha començat la màquina a carburar. La màquina ja està encesa. Ja torno a caminar pels carrers de Charlottenburg. I aquests dies fa sol. Bé, si hi ha una clariana o hi ha 1 hora de sol, ja dic que ha fet sol. I que faci sol a Berlin, m’alegra. M’alegra més què que en faci a Barcelona.

I estic en busca d’una rutina. De moment amb les classes d’alemany. Ja he fet dues classes de l’intensiu. Curs nou, cares noves. Sóc l’únic català i espanyol. Hi ha de tot, com bon curs de la Volkshochschule. Dos d’Iran, una turca, un camerunés, una rumanesa, una xinesa, una italiana, una peruana, un egipci, un d’Estats Units, una txetxènia, una marroquí i d’alguna nacionalitat més que no sé o no recordo.

També portem dos dies dinant a la Mensa també. Collons la Mensa la tinc al costat de casa i jales per quatre xavos. Vam començar a veure gent…petonets i tal.

També he enviat dos mails demanant curro. Curro de merda, però curro. I el curro es paga. Un mail a un restaurant espanyol que fan paelles. No he tingut collons de dir que no tinc ni puta idea de fer paelles. Ni tant sols s’imaginen quina opinió tinc dels valencians. Però de fet, això de que no sé fer paelles, ja els hi diria el dia que em diguin que volen contar amb els meus serveis. També he enviat un mail a una altra oferta de treball menys interessant pels meus objectius, però que em donaria calers, que al cap i a la fi, és un dels objectius primordials d’un curro. Moderador de xats…jaja cobrar per xatejar. Lo pijor…. Tinc bona experiència en aquest camp. Jo crec que si hi haguès una entrevista de treball, els hi explicaria la meva trajectòria i m’agafarien de seguida.

I lo que si que tinc i ara aniré a fer, és un currillo que li han donat a l’Adela i que jo l’ajudaré per poder-me pagar les cerveses capritxoses de tot un mes. Es tracta de patejar-se 5 supers a la setmana i recollir certes dades.

I avui arriba en Joan, a la tarda crec. El nou Mitbewohner, que al començament haurà de fer els primers tràmits pesats de quan arriba algú a una ciutat per viure-hi, però que suposo que aquest cop serà un moment fer-los. I en Tito ja té bitllet per venir a veure’ns. Caurà un Mittvos o un Burger!

Ja veieu, la màquina està en On.

Bueno gent, me’n torno a la capital d’Europa. Torno al fred. Però m’ha encantat la breu estada a Catalunya. Em dóna la sensació que duc aquí un mes. He apreciat diverses coses mentres he estat aquí. La primera que vaig veure, que tenim un tresor anomenat clima. Sol i poc fred. Però bé, també falten coses que allà si que ho tenim. De vegades, coses que molts no veuen.

Lo que puc dir és que, per fortuna i per desgràcia, sembla que les coses no han canviat massa.

A molts, us espero allà aviat. A d’altres, ens veiem allà aviat.

Avui he aprés algo. Si un dia t’acabes liant fins les tantes, pel motiu que sigui, l’endemà que podeu fer? Ho sabeu? Suposo que si, però no lo que penso jo….La resposta que tots valtros espereu és rebentar-se a Can Paixano. No el coneixia el local aquest jo, i avui l’Albert m’hi ha portat. Pròxima parada: Rebentón. Pagues una ridiculesa i et fots les botes amb ampolla de cava inclosa. Dos oigos l’ampolla de cava superfresquet. I jo he pagat 3,50 per dos entrepans….de formatge i de sobrassada. A vere, no eren dels gansos, però que t’afartes…estan allà, es fan notar. Però això si que és menjar redeu. I ha estat un despertar contundent, la veritat. És un lloc que no s’ha deixat contaminar per la merda de l’euro, el virus de la comunitat europea que ens castiga les nostres vides. En definitiva, que els preus són com han d’estar.

El moment tallat també ha estat espectacular. Hem estat en un bareto on hi havia creat un clima que deu ni do….I després passejada pel port, plovent. Ningú ens podia parar, ni la pluja ni ningú. Després de quatre mesos a la quinta forca, et mola veure lo que abans no valoraves tant. Com canvia tot, com canvia una persona.

En resum, que dies com aquests agraden.