El blog d’en SiG

Finalment ja tenim pis nou. Ja fa uns dies que hi estem vivint. Concretament 3 dies. Estem a Charlottenburg també, però més al costat del S-Bahn. Al carrer Stuttgarter Platz. El pis és gran, i té de tot. Tot amoblat, com el buscàvem. I el compartim amb un parell de persones més. La Marisol (d’Ecuador) i el seu fill Egin (alemany). Parlen castellà i perfectament l’alemany.

La cerca ha estat un conyàs. Ja n’estavem farts i al final ha caigut aquest. Hem vist diversos pisos i aquest era un dels pocs amoblats. Crec que hem sortit guanyant, tot i viure més acompanyats. També podria succeïr que aquesta sigui una solució temporal. Però de moment, aquí hi ha futur.

He afegit unes fotos. A la meva habitació puc practicar a ser una vaca!

Ara en alemany / Jetzt auf Deutsch

Endlich haben wir schon eine neue Wohnung. Vor einige Tage wohnen wir hier (3 Tage). Die wohnung liegt in Charlottenburg, neben die S-Bahn, an der Stuttgarter Platz. Die ist grosser als die letzte Wohnung und die hat viele Möbel und Elektrogeräte. Das ist wichtig, weil wir wollten, nichts zu kaufen. Wir teilen die Wohnung mit zwei neuen Menschen: Marisol aus Ecuador und ihr Sohn Egin, aus Berlin. Sie sprechen so gut Spanisch und Deustch.

Die Suche war so langweilig. Wir waren so müde und endlich haben wir für diese Wohnung entschieden. Wir haben viele Wohnungen gesehen, und nur zwei waren total möbliert. Ich glaube, dass wir mehr Platz jetz gewonnen haben, obwohl wir mit mehr Leute zusammen wohnen müssen. Es kann sein, dass es eine zeitliche Lösung wäre. Aber im Moment gibt es Zukunft hier.

Ich habe einige Fotos von der Wohnung gelässt. In meinem Zimmer kann ich üben, eine Kuh zu sein!

PD: Entschuldigung…wahrscheinlich gibt es viele Fehler, tut mir leid….ich baue der Deutsch ab!!

Divendres vam descobrir una discoteca que no em va disgustar pas. I anava amb por. Està a Köpenicker strasse, prop de la Köpi i del Maria. La discoteca és la Spindler & Klatt. Semblava molt pijillo per la foto i jo em vai espantar. Però després un cop a dins tampoc era com me l’esperava. Potser lo pitjor és el preu de les coses, que no és baratet. La disco consta de dues sales, electrònica per una banda i pop rock per una altra….tot i que quan hi vam anar a la de pop rock, tocaven cançons com Alf o el Prícenp de Bel-Air. Els estarien fotent fora de la sala ja??

A la sala d’electrònica bastant notable. Alguns ballant com posseïts, un bon amibient, es podia fumar tot i la llei que ho prohibeix, alguns fumaven algo més que tabac. També hi havia llits als bordes de la sala, i s’estava a la glòria. De fet, Joan i jo els vam catar. I vam flipar amb dues persones que estaven en aquells llits, després de catar-los, que no sé pas si ens vam quedar amb aquestes dues persones o que…

En fi, que mola descobrir llocs. Llocs on poder un dia tornar.

L’idili amb l’Svetlana es va estroncar molt aviat. Farà 3 mesos que no feiem res junts. Ella per la seva banda vegetant i jo fent la meva. No és que ens dicutíssim, però simplement no ens deiem res. No feiem res junts. Avui, però, aprofitant que feia solet i que tenia un momentet lliure, l’he anat a trobar i m’he anat amb ella a passejar.

Primer li he inflat el parell de rodes que té, aquelles rodes tant rodonetes i tant voluminoses que Deu li ha otorgat. Que maques que són les seves rodes…Un cop les tenia ben infladetes, m’he anat cap a Litzensee, un parc de Charlottenburg mitjanet tirant a petit (parlant de Berlin), on els veïns aprofiten per anar a còrrer. El seu llac m’ha encantat i unes vistes maques hem visitat. Després hem pujat per Suarezstrasse (que gran…Suarezstrasse jaja, ni jo en parides ho haguès dit.- 1-0 pels berlinesos) fins creuar-me altre cop amb la Kaiserdamm (la nostra estimada Bismarckstrasse, que canvia de nom a Sophie Charlotte Platz). Aquí demà he quedat amb una segon tàndem, que em va donar rosco ja el cap de setmana passat, però que ho hem deixat per demà. Esperem que no li passi res imprevist.

Ja anava sense rumb, sense saber per on anar. Se m’ha encès la bombeta i he decidit anar a veure Wundtstrasse, un carrer prop d’allà que vam anar també el cap de setmana i que no vam poder contactar amb la llogatera. Tenia els dos telèfons inutilitzats i a la bústia no apareixia el seu nom. He anat a veure si lograva veure el seu nom a la bústia, però no hi ha hagut sort. He tornat a no veure’l. Ens plantarem demà dissabte a les 15 al seu pis i encara no la trobarem altre cop.

D’allà he pujat Wundtstrasse i m’he topat amb l’Spandauer Damm. La he pujat i quan he arribat a Westend, l’he baixat per l’altra banda. Hi havia autopista i ja no volia continuar per allà. Quan he arribat al Palau de Charlottenburg he vist una nata d’una dona de mitjana edat amb una furgoneta d’aquelles raquítiques de tres rodes. He tirat a l’Svetalana al terra i l’he anat a ajudar perquè la pobra dona s’ha quedat al mig del pas de peatons, sense sabata. Li he donat la sabata que li havia quedat a Cuenca i m’he endut un Danke schön. Home, la dona s’ha empotrat com si fos una islamista a la furgo. Com a jutge de l’accident, el conductor de la furgo no té cap culpa. Després he recollit a l’Svetlana i li he fet una carinyosa frega.

D’allà he anat al Rathaus de Charlottenburg per informar-me si ens poden ajudar amb lo del pis. Lo que a l’Embaixada no van voler fer. Ara tenim un telèfon i hem de trucar per demanar cita. I per últim, he anat al Deustche Bank d’Ernst Reuter Platz a fer una gestió, per acabar tornant a casa.

Un parellet d’hores aproximadament amb l’Svetlana amb solet berlinès. Quin retrobament, espero que continuem així molt més temps. Perquè una cosa si que és certa, i és que ella no em fallarà mai.

Avui he començant a llegir-me uns còmics en alemany que m’ha deixat l’Oliver. Tracten sobre la Segona Guerra Mundial, els fets que van succeïr dins una vinyeta. Aquests còmics els tenia l’Oliver perquè la seva dona treballa en una escola i li van sobrar alguns i me n’ha donat dos. El que he començat es diu Die Suche (La cerca en català), i és la història de l’Anna Frank. La noia es diu Esther, però és l’Anna. M’han engrescat i espero anar llegint de mica en mica. Una manera entretinguda de llegir en alemany.

PD: Les imatges són d’un comic escrit en holandès, però el meu és en alemany.

Així s’anomena el meu nou post. En honor als inútils que ronden representant oficialment Espanya a Berlin. Ahir vaig viure un altre capítol grandiós de l’Embaixada. Una Embaixada on els seus treballadors miren de no fotre ni brot. Diria que dels 5 espanyols que hi havien allà per rebre ajut, ningú va ser ajudat. Només a una alemanya.

Vam anar a explicar el problema del nostre pis amb la llogatera, però no ens van voler escoltar. Ens va atendre una dona. Un lloro darrere el mostrador. Va dir-nos que no s’ocupen de lleis jurídiques sobre propietats privades. No em volia ni escoltar, tot i que al final ho va fer. Però es va aferrar al sentit comú i a la lògica, quan, de vegades, en tinc d’això i no cal anar a l’embaixada perquè et diguin què és lo lògic i què no. La molt vagassa em va inflar els ous quan em va fer repetir la pregunta que li havia fet dos cops “entonces no hay nadie en esta ciudad que nos pueda ayudar sobre el caso. Debo pagar abogados alemanes?”. Em va aguantar amb un despectiu: “no entiendo la pregunta caballero”, “sigo sin entenderle caballero…qual es la pregunta que me está haciendo?”. Al final amb l’expressió espanyolíssima coño ho arregles tot. Un coño obre portes a Espanya. I per fi em va entendre, dient NO.

Vaja que l’embaixada és una xuminada. No serveix de res, només per arreglar assumptes sense molta importància. Però si tens un problema greu, no hi contis massa amb ells.

Bueno com tots ja sabeu, a Berlin s’està celebrant aquestes dates la Berlinale. De moment he anat a dues pel·lícules. Una em va agradar molt. Una bona sorpresa. Diumenge vam veure la pel·lícula sueca Himlens Hjaerta, al Filmpalast Berlin de la Ku’damm. En suec i subtítols en anglès. La pel·lícula mostra l’enfonsament de dos matrimonis. L’home del matrimoni A, està liat amb la dona del matrimoni B. Amics de tota la vida. Utilitza un gran cinisme al llarg de tota la pel·lícula. El director suec va sortir després de l’acabament del film, i va atendre les preguntes dels espectadors. Va fer un discurs molt pessimista (mmm … o realista) respecte al trencament dels matrimonis, dient que una gran part d’ells xoquen, com dos cotxes. Va parlar d’un 40%….no ho sé pas, ho trobo exagerat, però podria ser.

L’altra que he anat és un regal per traslladar-me a la infantesa. Al Cubix Kino d’Alexanderplatz. Incialment desconeixia a quina pel·lícula em donava accès el ticket que em regalaven. Després vaig descobrir que era Tous à l’Ouest: Une aventure de Lucky Luke. Home, he passat vergonya la veritat sigui dita. Més que res, per dos motius. Primer, perquè quan he arribat a la cua els més grans eren els pares que acompanyaven als seus recents nouvinguts. I segon, perquè ens han dit que no podíem passar quan ens hem decidit a entrar. Resulta que les entrades, s’havien aconseguit mitjançant una acreditació de la Berlinale. Acreditació que nosaltres no teníem. I hem hagut d’esperar a que entressin tots els nens, per finalment, entrar naltros. Durant la peli, la bomba: versió original francès, subtítols anglès i un intèrpret amb micro pels nens, i no tant nens, en alemany. Quin cacau!

Aquesta dona es va riure de nosaltres.

Després un passeig per on projecten les sessions premieres de les pel·lícules de la categoria Wettbewerb. A Potsdamer Platz. Hi havia ambient tot i que no es feia res, a aquelles hores. Però volíem veure l’animació que hi havia per allà.

També he estat a la cua al Kino International de Karl-Marx Allee per agafar les entrades de la premiere de Die Schwester der Königin, de Natalie Portman i Scarlett Johansson, però un malentés va impedir que la puguès aconseguir.

Ahir deu ni do el trote. No tinc fotografies de la nit d’ahir, i me’n penedeixo. Primer vam anar a la Siegmunds a la festa brasilera. En Joan i jo vam arribar allà que ja havien començat la festeta. Estaven tranquil·lets, asseguts. O les cerveses no havien pujat encara (molt probable) o les cançons no agradaven massa (també molt probable). La Elisa, que m’havia dit de venir a la festa, no hi era (Elisa! Höre du mich! Einem Tag siehst du meinen Blog und ich höffe, einen Kommentar zu bekommen. Mal sehen!) i clar, la gent se’ns va quedar mirant una mica que no sabien que feiem allà. Sort que hi havia alguns altres coneguts i quedar-nos allà no va ser massa brusc al final. Aquí anava la gent a cervesa neta, a l’alemanya. Després de coneixer a la penya brasilenya i d’observar que són de fàcil ballar i super animats, van pujar en Guillem, Pablo i companyia. I ens vam anar cap al Mudd Club, a Hackescher Markt. Un antrillo semblant a un soterrani gegant on alguns dies posen Balkan Beats, que per desestressar-te va prou bé.

Allí res, ballaruca, rialletes, coneguda a un grup de paies de Croacia. La beguda no massa econòmica. Després de la discoteca intentem anar a un local musical de Hackescher però quan entrem,ens rallem i pirem altre cop al pati interior del lloc. Al final cau un kebab i uns continuen la festa direcció Afters de Jannowitzbrücke i uns altres ens retirem.

Bueno ja m’he tret un dels pesos que duc a sobre. L’examen d’alemany, que diria que ha anat bé. Ha estat llarguet però ha passat rapidet. Si tot va bé, dimecres sabré la nota i rebré el certificat de l’A2. Bueno, encara estic aball, però menys dóna una pedra. A pel següent curs, que comença d’aquí deu dies. I quasi tots continuen, serem els mateixos. Només em sap greu la baixa de l’iraní. Del Mosher. Ha d’anar per qüestions de feina a Teheran i es pedrà el següent curs. Des d’aquí li envio una forta abraçada i segur que ens veiem pels passadissos de la VHS quan torni a estar a Berlin.

I per desestrasser-me una mica, avui festa brasilenya a la Siegmunds. Unes caipirinhes aniran de perles, que m’han dit que en faran. I bueno, serem els catalans d’honor. Tot lo demès brasilenys. Ambaixadors de Catalunya, esperem donar una magnífica imatge i no decepcionar al personal.

Demà primera peli de la Berlinale (Himlens HJaerta, swedisch). Vaig a veure un film amb l’Adela i els erasmus, les entrades les van comprar el divendres. A l’Internacional, a Karl Marx Allee.

I dues entrevistes més de pis.

I estreno un nou tandem demà.

Cap de setmana mogudet.

Avui ha estat un dia una mica esgotador. Me l’he passat tot el dia a la biblioteca preparant l’examen del dissabte. Però no sé, he sortit d’allà que crec que hauria pogut fer més. No sé, durant el dia hi ha hagut una mica de tot. Abans del mig dia, he anat amb l’Adela i la Doorin al bar de la biblio i hem xerrat una mica en alemany i castellà. He dinat a les mil i he fet alguna labor pel futur. També he donat algun consell a la Sveta que demà baixa a Barna durant 4 dies. Collons l’hotel el té al raval, quin ull quan van fer la reserva. Poc li he pogut dir perquè crec que ja saben on van.

I a les 20h he quedat amb en Julien, un antic company francès de classe del curs anterior d’alemany. Volíem veure l’Espanya-França. Suposo que pensava que jo seria un fervent seguidor de la Selección, que no és així. Però al final, hem acabat veient el Österreich-Deutschland en un bar que hi ha a Zoologischer Garten. Que per cert, han dominat els de l’imperi de l’est, però han perdonat molt. I els alemanys han acabat matxacant amb un 0-3 als seus germans. Sent sincers, lo millor ha estat la tertúlia que hem tingut en alemany amb tocs aclaratoris en castellà, el retrovament, que ja hem dit que ens hem de tornar a veure, i les tres Berliner que han caigut.

Doncs no, no són la parella de moda. No parlo de cap noia ni de cap noi. Ni de la nakis…Parlo d’una discoteca de moda i d’una màquina que està de moda. Ahir vam anar al Maria am Ostbahnhof. I deu ni do, vam escoltar electrònica durant 5 hores. Vam sortir d’alla a les 7 i pico. I Vitalic es va marcar la sessió durant 2 hores, on van clavar LA Rock i vam fer l’animal amb aquesta cançó. La gent estava com posseïda i a mi em van donar un cop al llavi fins treure’m sang i el mateix paio, al Joan un cop a la barbeta.

Vam xerrar amb gent de Finlàndia, Noruega, França, Alemanya i de més llocs que ara no recordo. La zona de fumadors va ser letal per xerrar, i allí vam escoltar diverses històries.

La nit no va començar com volíem perquè volíem passar-nos per la festa de les 200 persones, però al final no hi vam passar per por a perdre’ns el festivalillo Vitalic. Festivalillo que va començar a les 5 de la matinada…però bueno. La festa es veu que guay, però que va venir la benvolguda senyora Polizei i va fer apagar la música. I al final es va convertir en una festa de 200 persones sense música….

Com anècdota dir que al final no em volien donar la jaqueta a guardarrobes, perquè vaig perdre el ticket que em van donar. I al final es van apuntar totes les meves dades per si les mosques.

En fi, que em va agradar el festival d’ahir i suposo que es repetirà aviat un altre.