Només us vull dir que el disc Disintegration dels The Cure es mereix tots els meus reconeixements. És d’aquells discos que tot ell t’eleva a la lluna, com a mínim. No val escoltar una cançó només. Has d’escoltar el disc en tota la seva integritat i amb l’ordre en que el van grabar. El disc és la unitat mínima. O sigui, podem assegurar que el disc no consta de 12 cançons sinó que parlarem del disc.
Tot aquest homenatge ve perquè aquest divendres el vaig escoltar petant-la amb bona companyia i bon material, i em vaig adonar de la força i del poder que té aquest increible disc fet per uns increibles monstres de la música. M’atreviria a dir sense que em tremolés la veu, que de lo actual que corre avui en dia, és lo millor. Ave Disintegration, Ave The Cure!
Fa uns mil anys que no he escoltat The Cure, però en “la meva època” (ho sento, fa com ràbia l’expressió, però és que un ja té una edat
eren del milloret. Com recordo aquells temps “ochenteros” amb els The Cure, què bons!!
Grüsse!
I encara és millor en concert!
3 hores de concertàs…el millor de la meva vida i crec que serà difícil de superar.
Home, Sig, així m’agrada, que treballis per mi. Quant et dec per aquest post?
Jo sempre he pensat que Faith, Pornography i Disintegration són enormes. Genials.