Avui ja he començat a fer vida habitual per Berlin. He fet menys de lo que volia fer, molt típic en mi. Resulta que tenim un problema amb les finestres i hi ha una mica de corrent d’aire. I he anat a buscar una cinta aïllant, per solucionar provisionalment el problema. La setmana que ve, algú de l’administració de la casa vindrà a arreglar-nos el problema. M’han dit que igual ens fan finestres noves. Ja veurem. Sona bastant contundent la solució. Però el tema és que anant cap a Prenzlauer Allee per la Danziger str. m’he creuat per tercera vegada amb en Daniel Brühl. Ens hem mirat als ulls, ell potser pensant quina pinta d’europeu del sud que fotia i jo amb un gran respecte. Un cop ens hem creuat, jo m’he girat. Ell potser no…almenys no ho ha fet quan jo ho he fet. El tio anava igual que jo. Sense gorret. I la majòria si que en duen, lo que m’ha fet pensar que potser fa poc a estat per terres catalanes, com jo. No seria massa descabellat, partint de la base de que els alemanys, a la mínima que poden, foten el camp del seu país quan fa molt de fred i que a més a més, ell té família a Catalunya. Algun dia li haig de dir algo, excepte el número de cops que he vist Good Bye Lenin. Si ho fes, possiblement s’espantaria i potser em veuria com un Mark David Chapman del 2010.
Jaja, m’he partit amb això de Mark David Chapman… De debó viu pel teu barri? Diga-li quelcom en català i fliparà, no? O potser no perquè hi ha bastanta gent de per aquí baix (com deia en Toni…jaja)