El blog d’en SiG

Heu parat mai a pensar en la vida d’un bitllet? Dels bitllets que utilitzem per comprar alló que volem. Jo si, l’altre dia, quan pagava una cerveseta al Manchester. Mentre esperava el canvi, vaig pensar en això, van ser uns 10 segons de meditació. Tot venia perquè abans d’això, una noia en una biblioteca m’havia demanat canvi de cinc euros. Miraculosament aquell dia en duia. Dic miraculosament perquè mai duc masses diners a sobre i menys monedes. No m’agrada dur-ne. Doncs bé, li vaig donar cinc monedes d’un euro i ella em va donar un bitllet de cinc euros atrotinat. Ens vam brindar un somriure mutu a l’intercanviar-nos els diners, però jo pensant: collons quin bitllet més atrotinadet que em dones, maca. Poc després, en menys d’una hora, el bitllet d’aquesta noia acabaria a les mans del cambrer del Manchester i em vindria al cap recapacitar sobre la vida dels bitllets. Molt possiblement amb els The Cure sonant de fons.

La vida dels bitllets la considero trista i alhora emocionant. Trista perquè sempre et canvien per una altra cosa. La gent t’utilitza per aconseguir una altra cosa. Tu com a tal, no ets res, ets valuós pel que puc treure de tu. Tenir bitllets per no ser usats és una de les més grans estupideses que es poden fer avui en dia. Ara bé, també la considero emocionant ja que mai saben on acabaran. Van donant voltes com si de nòmades es tractessin. Avui estic amb una noia rossa de la UB que em dóna al Sig, demà estaré amb el cambrer del Manchester, passat demà me’n vaig amb una guiri de Bremen. Però atenció, la guiri es fot una caipirinha pel Born abans de tornar a la seva ciutat natal a les 23h i paga amb aquell bitllet. El cambrer del local del Born, més tard, li cedeix aquell bitllet de 5 euros que fa dos dies jo tenia en possessió a una franceseta de 23 anys de Nantes. Ella demà tornarà a la bretanya francesa. Us adoneu? Quan semblava que el bitllet es quedaria en mans de la guiri de Bremen o del cambrer del Born va i canvia tot. L’endemà, la jove de Nantes queda amb les amigues per explicar com s’ho ha passat de bé anant de festa per Barcelona i com va anar amb el noi català que es va embolicar en aquell antro de mala mort, però que, com que el paio era simpàtic i guapot, va acabar liant-se’l sense pietat. Demana un cafè amb gel (el canvi climàtic també ataca al nord de França) per explicar-ho. Paga amb el famós bitllet de cinc euros i ja portem quatre dies. En quatre dies, el bitllet ha anat de Barcelona a Nantes. El bitllet de cinc euros no volia anar-se’n de les butxaques d’en Sig….potser ni de la noia que me’l va cedir a mi. I d’aquí quatre dies més a on estarà? A Amsterdam? A Düsseldorf? A Kiel? A Copenhagen? A Essen? A Malmo? A Poznan? Prop de Treblinka? A Vilnius? A Riga? No ho sabrem mai….però el destí sembla que ja estigui escrit i no ho podrem impedir.

No dubto en que algunes vegades ens haguem sentit com un bitllet, però segur que encerto en dir que quasi sempre en la part trista de la seva vida. En la que se’ns han aprofitat vilment. Però no en la vida nòmada, que és la part emocionant de la vida d’un bitllet.

Per què molts cops ens posem un mur virtual o semitransparent davant els nostres ulls per a que sembli que tot lo de darrere d’ell és maco i que tot va bé? Acàs sóm uns covards i no volem a frontar la realitat i/o els problemes? O potser és que realment ens conformem en veure les coses que volem amb aquesta paret al davant i ja ens va bé així? Són moltes preguntes que acabo responent que si, que ens creem la paret perquè sóm uns autèntics covards. Per això i perquè sempre és maco el que veiem a través d’aquest mur semitransparent i ens conformem amb la percepció dels ulls. Però aquesta no és la real. A més és massa volàtil…sempre desapareix aquest mur semitransparent. Sort que falta poc per tornar-nos-el a montar. Sóm arquitectes de mons virtuals efímers. I el dia que acabem de montar l’últim món ens adonarem del problema real. Que no ens passi res humanitat.

Tinc mal de cap ara mateix …. i a més aquests dies estic actuant com un putes. He de continuar així? Se m’ha dit que si i que no. Crec que continuaré actuant com un putes…a vere fins on puc arribar. Vull veure del que sóc capaç, de la meva sang freda, de veure si la sang freda més freda que tinc està a 70º o realment està on ha d’estar que és a -10º. També vull veure de la botifarra de pagès que sóc capaç de fer. Botifarra del porc per porcs. Se’n diu canibalisme d’això no? No he tingut un despertar massa brillant avui i a més a més les coses que m’estan succeïnt durant el dia em fan plantejar que sóc un cabró. Però pots ser cabró amb algú que és cabró? El concepte cabró es pot aplicar si puteges a un cabró? O perd el sentit pejoratiu i llavors passes a dir que actues amb legalitat? Ja responc la pregunta i no us animeu a dir que si que sóc un cabró: de moment encara no he apretat el gatell per a que se’m tildi de cabronàs, però crec que és qüestió de dies. I vosaltres ho sou?

El príncep i el bufó caminen pel bosc, ballant per un caminet que hi ha dins el bosc d’una banda a l’altra. Van vestits amb roba luxosa, perquè com bé he dit un és el príncep i l’altre el seu bufó. Riuen i perden el cap, al so de la música que sona en aquell frondós bosc de Baviera, molt a prop d’on viuen. Cada dia van a passejar en aquell bosc, i cada dia escolten la mateixa cançó i, per tant, la ballen. La cançó té sons malaltissos, un poc psicòtics. Estan una horeta ben bé immersos en aquell món que durant uns instants es creen. Obliden per complet lo que va succeïr ahir, lo d’abans d’ahir, lo de fa dos anys i lo de fa 4 minuts. Un clar exemple on l’esclau és feliç sent esclau i on el superhome governa amb total calma i sense cap perill a una revolta. On el dèbil i el poderós conviuen amb germanor, tot gràcies a la música. Un pèl malaltissa si, però en definitiva és música igual. Quan acaba la música, el príncep torna a ser el mateix despota xenòfob lepenista de sempre, i el bufó continua rumiant un pla de com emmetzinar-lo. Fins demà, ja que a les 10 en punt tornaran a anar al bosc de Bayern, aquell món que sembla que l’hagi creat el mateix Nietzsche, que en pau descansi. Una bona droga pel poble la música.

pd: encara que no ho sembli, té un significat això. Rocambolesc si, però en té. I algú ho entendrà, espero.