El blog d’en SiG

Ja estem apuntats al McFit per fi! Joan i jo ens hem apuntat per fotrens catxes i passar l’hivern forts i calents. Ens hem apuntat al centre que hi ha a Prenzlauer Allee. El gimnàs consisteix en una sala amb màquines a dojo. Rangleres de màquines posades a sac, dues plantes. Paguem 17 euros al mes, durant un any, però si uns determinats mesos no vols anar-hi, pots congelar el contracte i reobrir-lo quan vulguis altre cop tornar al McFit.

Quan em van fer el típic qüestionari quan et registres a un lloc, a la pregunta pq t’apuntes a aquest centre, la resposta va ser clara: pel preu.

És el primer gimnàs que trepitjaré a Berlin. Em va agradar veure la imatge de veure bèsties alemanyes posant-se catxes. No em mal interpreteu, dic que em va fer gràcia. Avui ja hi podríem anar, però no ho farem. Haurem de trobar moments per anar-hi. No rebosso hores lliures, però crec que si ens motivem, pot ser positiu, i guanyarem més relax i sentir-te bé durant el dia.

Aquest potser és el matrimoni més ben avingut de tot el planeta terra. És infalible, sempre van lligats. No es pudreix mai aquesta relació i qui la coneix, no la oblida mai. L’art de relacionar una cançó amb una època de la teva vida, en diverses experiències, diverses vivències que has fet és dels arts més macos i més satisfactoris que un mateix pot experimentar. Deixeu-vos de quadres, escultures i altres coses considerades com el tipic art que només són l’invent d’un paio que estava inspirat en el millor dels casos i que en definitiva ha fet una cosa que ell sentia i la ha fet com ho sentia, però que el merit és fer les coses com tu les veus o les sents. Inventeu vosaltres, sigueu artistes només per vosaltres mateixos. L’art sembla que sigui una competició per farolejar davant de la societat. Fixeu-vos si és gran, que de vegades no ens entenem ni nosaltres mateixos i intentem compendre que significa el quadre, l’escultura o la novela de tal personatge. Només perquè alguns han fet que alló sigui famós i per aquesta raó tu estàs amb cara de gilipolles intentant entendre una creació plena de sentiments pel creador i totalment buida per l’observador. I nosaltres, que ens tenim a l’abast, que en principi ens estimem més a nosaltres que als nostres propis pares, no ens coneixem. No reflexionem sobre que sóm, sobre que volem, sobre que hem viscut.

Proposo que sigueu artistes…que agafeu les cançons que en un passat hagueu escoltat, aquelles cançons que pel moment en el que les vau escoltar van ser grans. Les que us posen la pell de gallina, per l’associació d’idees. En tinc moltíssimes jo. Però la d’avui, la que ara escolto, feia temps que no ho feia, i m’ha portat a fer aquest post.

Sensacions: cotxe per la carretera cap al Berguedà, a Castellar de n’Hug, muntanya, sol, lluny de la ciutat, restaurant prop de la plaça Sant Jaume un dia entre setmana, tornada a Barna de Praga amb bus en un viatge de 24hores i mitja horeta el dia del meu sant…en definitiva alguna cosa molt difícil de recuperar …. és aquesta sensació la que engloba tota les altres. És el resum final.

No sé si heu entés alguna cosa…però escoltant aquesta cançó l’únic que volia era escriure només el que em passava pel cap. Schönen Tag!

No parlo de l’actriu Juliette Lewis…no parlo de cap Juliette famosa…només parlo d’una gran dona. O sigui, una dona senzilla, clara i graciosa. És tan gran que li faig un homenatge avui. I per què us preguntareu? Doncs perquè amenitza les tardes d’alemany dels dilluns i dels dimecres. És una camerunesa d’uns trenta i pico anys, però la manera d’expresar-se i cada paraula que diu fa que em descolloni. Crec que totes les vegades que ha parlat m’ha fet riure. Perquè parla molt calmadament però sempre amb una rialla, i tampoc es calla res. El meu professor pega uns rollos, de vegades molt interessants, però en definitiva són rollos. I ella cridar “lehrer…die Hausaufgaben” (profe, els deures). Ahir el colofon va ser quan va badallar, el profe va acabar i ella va dir: ara estem tots ben informats després d’aquesta explicació i dos minuts més tard, el profe fa la gran pregunta. La següent: Der gegenteil von attraktiv? (el contrari d’atractiu?)…i ella cansada però supernatural diu nicht attraktiv. jaja és com dir el contrari d’atractiu: no atractiu. Alguns de la classe vam saltar rient altre cop. I després com que veu que et rius, ella riu i sempre em pregunta perquè la classe es riu sempre quan dic algo. I evidentment jo li responc rient que no ho sé, però que no és dolent. Jaja sé que pensareu que vaya post he fet, però és que quan hi penso ric tant, del pal pensant quina dona, que m’ha portat a fer-li un homenatge…

pd: és el primer/a ciutadà/na camerunès/a que li faig un homenatge. Visca Àfrica negra!

Avui divendres 31 d’octubre, juro davant el notari Sr. Internet que quan baixi a BCN, faré un brownie divendres 26 de desembre del 2008 abans d’acomiadar l’any. Que posi la casa qui vulgui, que jo poso la qualitat culinaria. Aquí queda escrit. Paraula de Herr Sig

pd: crec que crearé a partir d’ara una nova categoria anomenada Cuina

Continuo amb la faceta de mitificar llocs aparentment simples però que amaguen la grandesa de donar valor a determinats moments del teu rutinari dia a dia. Avui toca homenatge a un forn! Quin gran lloc el Morgenbrot. Cada matí faig una paradeta a aquí. És un forn del carrer Boxhagener str., carrer que separa el meu carrer amb el Gabriel-Max str. El forn és portat per un parell de turcs supermacos i són afeccionats de l’equip de futbol Stuttgart. M’encanta com parla el jefe, superclar l’alemany i s’ha fet un respecte entre els alemanys. La seva oferta a la clientela és molt acceptable, i molt econòmica. D’aquí destaco els entrepans farcits de coses verdes, tomata, ou i salami, que costen 1,20€ i deu ni do lo gran que és i un schokobrötchen, que costa 0,50€. De vegades, per gula i per rematar la gana m’he agafat dos schokobrötchen.

Per mi, ja és una obligació cada matí ni que no compri res, entrar a la botiga i cridar un Morgen! per fer una bona entrada de dia. Ni que no tinguem sol, els modals i les ganes de veure a la teva gent, peculiar o no, han de preservar sempre.

Bueno s’apropa Halloween i a casa ho celebrem. Lo que no anirem de morts vivents i tal i qual. Anirem disfrassats dels anys 20. No és obligatori disfrassar-se, però ni que sigui portar una xorradeta per fer la conya estaria bé….Ahir vai anar amb les companyes de pis a una tenda de segona mà del barri i hem vaig comprar una camisa blanca de màniga llarga (que per cert, crec que me la posaré més sovint), una armilla i una “pajarita”. Bueno, de vegades em veig com un pallasso però tb si un dia surto amb armilla, pot molar i tot. En aquesta ciutat no cantaria o no em faria vergonya. Demà cuinaré un brownie de xocolata (ho sento Joan, no sé quins postres més fer….ja hi hauran altres coses jeje ).

El tinglado començarà a partir de les 21. Esteu tots convidats i el qui no vingui, és que és un mal amic

Les dues companyies de transports ferroviaris de Berlin, la BVG i la DBahn, es reforcen econòmicament. Divendres van rebre la basta xifra 10 euros que no sé amb que els invertiran. En 3 paquets de tabac? en 5 de Polònia? Però bueno, podeu beure a les andanes, però no fumeu. Incoherències de la vida, costa 10 euros més fumar que apestar a alcohol i no saber-se el que et fas als transports públics. Bueno pech gehabt (mala sort). Scheißegal….Per cert, ahir vaig veure un conductor de metro fumar a les andanes….lo que més em fot és que em donguin pel cul incoherenment. Amb coherència, tot entra millor senyors de la BVG i DBahn….i Polizei.

L’Hertha de Berlin se podria denominar com una banda de matats jugant a futbol per plaer i diversió. L’únic que dóna la cara es el iugoslau Marko Pantelic (d’on havia de ser …IUGOSLAU…no serbi). Ex-Nació mare de grans atletes. La setmana passada Pantelic va decidir no presentar-se als entrenaments sense justificar aquesta baixa. Tant sols va ser una decisió. Com si ara jo estic petat i decideixo no anar a currar. Bé doncs a l’entrenador se li van inflar i ja contra l’Stuttgart no va jugar. Es va guanyar de potra, però es va guanyar, i aquest fet demostrava, que Pantelic tampoc és tant imprescindible com ell i molts es pensen. Però un bé negre…ahir Pantelic va continuar castigat. Va xupar banqueta inicialment i els 11 matats de Berlin van sortir a defensar l’honor de la ciutat i del nom d’aquesta ciutat…contra un altre equip només amb nom històric. Contra el Benfica de Lisboa. Vaya unes altres toies…no van fotre res. Jugava Nuno Gomes i el cada cop més acabat Reyes com a jugadors destacats. Sense fer res, van marcar un gol els lisboetes. Els berlinesos eren inoperants en atac. Ho intentaven però no treien res de profit. Era una impotència molt gran. L’entrenador va decidir treure al terreny de joc Pantelic i en 10 minuts ja marcava un gol. Un bon gol per cert. En diferència és el que té més intenció de cara a gol. Quan sortia Marko al terreny de joc, al públic li agafava un orgasme. Tothom parlant de Marko, i els hooligans berlinesos van cantar sense parar el seu nom, fet que va obligar a Pantelic a saludar i demanar gràcies al primer minut d’haver saltat al terreny de joc.

Primer partit, un empat. 1-1. El pròxim a casa serà contra els turcs del Galatasaray…home pot tenir el seu que, veure un partit de uefa en viu contra un equip que contaran amb molts afeccionats. De ben segur que l’Olimpiastadion estarà dividit d’alemanys, de turcs i d’extrangers arreu del món, com jo. Perquè recordem que la multi culti és present a cada puto racó d’aquesta ciutat….i suposo, que això és una sort per mi.

pd: deu ni do com canvia ser fan d’un equip gran com el barsa, o un com el hertha. Veus el futbol d’una altra manera i ara entenc a molta gent més, en el món del futbol.

meines…. Ich spreche weiter über Red Lorry. Sie sind eine richtige Band. Sie gefallen mir so viel. Es ist lange her, dass ich ihnen nicht gehört habe. Und vor zwei Tage, mache ich es. Wann ich es mache, vergröße ich wie ein Gigant und ich glaube, dass alles zu mir gehört..dass ich irgendwas machen kann. Mochtet ihr ein Beispiel? Kommt jetzt…

Generation - RLYL

Beim Leben brauchen wir verschiedene Chancen…Das ist kein Geheimnis, glaube ich, oder? Aber wir brauchen eine besondere Chance…keine Arbeit, keine Frau, kein Lieben…ich spreche über ein Lied…ein tolles Lied von Red Lorry Yellow Lorry. Ich habe spaß wenn ich jedes mal sie höre. Hört ihr sie mal..tanzt ihr mit eurer Hand ganz oben!

Chance - RLYL