Aquest dies pensava que crec que si tothom, s’anés una temporada a l’estranger a buscar-se la vida, el món, la societat,.. guanyaria tolerància. Crec que tolerància a nivell general, i especialment respecte a l’opinió dels estrangers. Ganes d’integrar a l’extranger, ganes d’ajudar-lo a que aprengui i entengui la cultura. Perquè ens enrecordaríem de quan nosaltres vam haver de passar per aquell periode d’integració, de vegades i segons a on, periode no fàcil.
I dic a buscar-se la vida, i no a viure la vida. O lo que traduit seria, fer un erasmus, on ho tens tot fet. En un erasmus, el més desgraciat i perjudicat és el que ho suspén tot. Aquesta és la pitjor desgracia que li pot passar a un erasmus. Això o que el seu pare es cuadri i li digui que ja no li paga tot com fins en aquell moment estava fent. Per lo altre, quina vida…surt cada dia de la setmana amb els 350 amics de diferents paisos (entre 0 i 5 té com a colegues autòctons) que ha conegut que estan com ell. Així no s’aprén tolerància.
Aquí a Alemanya m’he trobat algú que no ha anat fora del seu país i algú que si ho ha fet, però com erasmus. I són pastat, no tenen massa la mà trencada com a integradors. Jo em recordo a Barna, integrador al 100%. Interessat per les altres cultures, per conèixer gent arreu del món, interessar-me i explicar-li lo que era Espanya i Catalunya.
Malauradament sempre hi haurà persones que se’ls hi en refot que els demés vulguin integrar-se a la seva cultura. Una pena, trobo jo. I lo que més em rebenta, és que hi hagi gent que se les dongui de moderns, de sense fronteres, “d’europeus” de l’Euro, del 2009, i que després estiguin tb anclats al seu país i el cap tant quadrat com alguns dels nostres veins que viuen a la Espanya profunda, plens de prejudicis.
Odio la hipocresia de moltes persones. La hipocresia és el valor més fastigós que es pot trobar en una persona acceptada per la societat com a políticament correcta.
