Avui toca homenatge. Quina gran sèrie. Sèrie del 1982 creada per la BBC. Me l’ha regalat l’Adela aquest últim aniversari. Des d’aquà li donc MIL grà cies, perquè és el regal que més he usat en tota la meva vida (no és aixà però queda bé posar-ho en aquest moment). Porto 2 setmanes que només miro la tele per veure aquesta sèrie. Però a lo que anava, és una sèrie collonuda. En Rick, en Mike, en Vyvyan i en Neil compartint pis. Que dir de la sèrie! El pis més guarro i més brut del nord de Londres. Lo que més m’agrada és quan es fiquen amb en Neil. Frases com calla hippie, t’odio, suicida’t, ohhh el senyor Neil. Ambientat a l’època tatcheriana (Margaret Tatcher) 4 joves intenten sobreviure amb les inquietuts i somnis que tot jove té. Inquietuts al forat del cul i somnis molts, però sense moure un dit. I les coses soles no vènen. Al mig de cada capÃtol, sempre hi havia una actuació. Havien tocat els Madness, Mötorhead, Echo & the Bunnyman i més. Només em queda rememorar l’últim episodi, on els 4 roben un banc i es maten…però es que em no els vull veure morir, prefereixo veure com s’insulten constantment. Com trenca els gots el Vyvyan al cap del Neil o del Rick, com va a buscar sempre el dinar de llenties, com cauen les lenties al terra i les aprofiten com sigui, com narra en Mike la seva pròpia jugada o com fa art amb el lligar, com en Mike fa un m’estima, m’estima molt, m’estima, m’estima molt amb els corn flakes….passo de veure’ls morir. Em resisteixo a veure el seu últim episodi. Ja podrien fer més sèries d’aquest tipus, amb aquest humor i que es deixessin de House, Friends i més basurilla que ronda actualment per la televisió i van amb etiqueta de seriassa. Für immer estareu amb mi, The young ones!
Això si, el temps passa per a tothom….
