Aquest any no anava als San Fermins, per tercer any consecutiu sense participar. I perquè començo aixà el post si parlaré de la Love pensareu? Doncs perquè la Love Parade va ser una mortaldad similar als 3 anys que vaig participar als San Fermins.
Comencem l’aventura amb una festa a la residència Siegmunds Hoff. Allà sembla que no passi el temps: mateixes cares, mateixes activitats, mateixes festes, … si vols el·ludir els alemanys és un gran niu. Allà Joan i jo ens trobà vem amb el Dave i Eric, de Canadà i d’Estats Units i anà vem plegats a Dortmund.
Primer contratemps: arribem a Hauptbanhof i perdem el tren de les 3 de la matinada, per 2 minuts. Per oblidar les penes anem a fer unes cerveses al Tacheless. Abans fem un kebab (primer de la meva conta parcticular).
Quan sortÃm del Tacheless, anem a Hauptbanhof amb ganes de dormir al tren. Agafem el tren de les 5. A partir de llavors, veurÃem un tren on els passatgers semblaven que anessin a Dortmund a fer un cà sting per Trainspotting 2 més que a una altra cosa. Vam agafar 4 trens amb el puto schönes wochenende (pels que no teniani fava d’alemany, significa ticket bonic cap de setmana…irònic eh…4 trens, 10 hores quan amb un directe hi ets en 3:30h).
Però reconec que és tota una experiència agafar els trens que et porten cap a la Love Parade. Allà va la descripció:
Primer tren: Com bé diu el Joan al seu post, hi havia uns polonesos que ja portaven rodatge. Un no parava d’obrir llaunes de cervesa i tambalejant-se pel vagó en busca de lavabos. Un altre tenia un riure de gallina que l’haguèssim matat pq volÃem dormir i cridava rient com a tal. Els del nostre costat: 3 paios carregats amb una motxila gran d’esport plena de beguda i suposo que altres coses, com per exemple, menjar….jeje. Un d’ells semblava el pare dels altres dos. Aquest ens el trobarÃem fresc com una rosa al tren de tornada i amb la motxila buida.
Segon tren: ens toca anar de peus. Anem rodejats de ninyatos i no tant ninyatos. En qualsevol cas, tots quillacos. El polonès que es tambalejava havia lograt arribar al segon tren. En un moment, va intentar anar a pixar i va haver de parlar amb tots els alemanys. Va preguntar si podia fumar dins el tren, i tots els alemanys sempre tant correctes, li van dir que no, evidentment no. Una histèrica és va indignar: man darf nicht hier rauchen! (no es pot fumar!) deia ella cridant. El polonès mig tajat mig acollonit deia gute Laune per aquÃ, gute Laune per allà (bon humor o bon rollo). Quan se’n va anar, li vai mirar la cara i semblava que estigués mirant a Cuenca, mirada perduda a no sé on. I després tots els alemanys educats que van dir que no es podia fumar, van desenfundar els cigarrets i es van fotre a fumar dins el tren. Inclòs la porca histèrica.
Tercer Tren: Logrem asseure’ns, però no dormir. Crits d’histèria, música als mòbils amb música tralla. Els del nostre darrere es preparaven unes ralletes per aguantar el feixug tragecte que encara quedava. Unes 6 hores potser. Una altra noia no se les preparava, però juraria que ja ho havia fet. Era una cabra montanyesa, anava amunt i aball, deixant sords a tothom. Es va fotre una hóstia al cap i no es va ni queixar. També hi havia à vies i gent que no anava a la Love Parade, però igual no es van ni assabentar del percal que hi havia davant dels seus morros montat.
Quart tren: A Bielefeld foto el segon kebab, allà ho vaig pagar car diria perquè me´l vai menjar amb unes à nsies i crec que em va aporrejar la panxa. Pugem al quart tren i últim. Bielefeld - Dortmund. Coneixem un alemany, en Marc, que em va demanar paper per fer-se un porro dins el tren. Li vai dir que tenia només petits i al principi va dir que no. Després suposo que la desesperació el va portar a dir-me que si, que li donguès tres, i se’n faria un de gran. Amb aquest signe de germanó que vaig tenir me’l vaig guanyar i va ser el nostre protector. Aquell tren va ser bastant bèstia. Hi havia un camell que a la gent que anava passant li anava oferint de tot. Quan no passava ningú, ell no perdia el temps i no va parar de taladrar a una noia que tenia al costat, dient-li coses com süße (dolça) i demés. També es va liar quan van descobrir que erem espanyols…i tots fotent conya amb lo de Espanya-Alemanya. Jo deia que erem Portuguesos. En aquell tren, la gent en una parada no podia entrar perquè estava a rebentar ja i van entrar per les finestres del tren. El Marc em va fer molta grà cia, entra varies coses, em va molar que em diguès que em trucaria un dia per anar a jugar a futbol. En Marc viu a 300 km de Berlin. Però si, ja quedarem un dia….jaja. Un altre em va fer molta grà cia perquè va veure uns emos per la finestra i com un animal va començar a cridar scheiße emos, scheiße emos!! (merda d’emos!). Em vaig partir el cul, els emos allà tant tristots escoltant sols la seva música i tots despotricant contra ells.
Arribem a Dortmund després de 10 hores baldats. Fem la primera cerveseta i es fot a ploure. fang fang i més fang. Jo vaig relliscar per una baixada i la meva birra se´n va anar a fer gà rgares. Després vaig veure que la gent feia lo que jo vai fer sense voler volent i em vai sentir millor.
Bueno, la gent disfraçada per l’ocasió. Indumetà ria provocativa, on a les noies no podies fer altra cosa que mirar directe als escots i després a la cara. Vam veure la rua amb els cotxes passant i la gent ballava les cançons que anaven sonant.
En un moment donat em va agafar mal de panxa i vam anar a un bar. També va ploure i ens vam perdre al Hawtin i al Moby, pensant que punxarien diumenge. Que de fet crec que ho van fer, però també van participar el dissabte.
Uns d’Estonia….vam recordar el gran viatge a Tallinn.
I bueno la odissea una altra odissea, sense l’espectacle de la gent, i més cansats. O sigui que no ho explicaré perquè quan hi penso m’agafa mal de panxa i mala hòstia.
Però em vull treure la espineta. De les coses s’aprenen i bueno, hi ha coses que no es poden repetir mai més.
Mireu el post d’en Joan, que està completet completet
