El blog d’en SiG

Hem trigat entre 3 i 4 mesos en tocar les pessigolles a les forces de seguretat de l’estat alemany. Vam viure un episodi amb la senyora Polizei, tant dialogant (amb alemany) com sempre. Però no us negaré que vam passar durant 5 segons, un poc de por. Com si estiguèssim dins d’una pel·lícula dolenta de por. Lo mateix.

Aquí a Berlin, sóm un exemple clar de la bona conducta i del respecte. El dur fred és el millor educador. El millor pare i la millor mare. Aquí aprens d’ells. De vegades costa sortir de casa i liar-la. Però l’altre dia no. Vam voler anar al Panorama. Però com a tothom que vol entrar a Panorama, per un motiu o per un altre, no entra a la primera. Aquell dia, crec que ni obrien. Hi havia un concert i després del concert, la gent pirava cap a casa. Però us explico.

Després de baixar a Ostbahnhof, vam buscar el carrer del Panorama i la entrada a aquest ja ens va sembla sospitosa. Entraves com en un parking, i la gent no parava de pujar, i només baixàvem l’Albert i jo. I passaves com per un polígon industrial. Quan trobem la disco, parlem amb el porter i ens diu que no podem passar, que només hi ha una direcció: la de sortir. Utilitza una manera pacient al comunicar-nos que ni de conya entrem allà. Un 10 per no trencar-nos la cara i tenir paciència, mestre!

Sorgeix el Pla B: anar a Warschauer en busca d’algun local per passar la nit. I evidentment, no desfaríem el camí que havíem fet. L’edifici referència de Warschauer és el BASF. I estava cap aball. Per tant, vam decidir continuar polígon industrial a través baixant i baixant. Vam trobar un carrer que a un costat hi havia una via d’S-Bahn, sense donar-li massa importància. Mentres baixem, una furgoneta pujapel carrer que nosaltres baixem. No veiem qui la condueix. De sobte, un cop arribem aball de tot el carrer, veiem que el final del carrer és sense sortida, amb una rotonda per fer el canvi de sentit i unes tanques impedint el pas. Però hi havia una part de la tanca que estava trencada, i per allà es podia passar, però donava accès a un descampat que anava a parar a les vies de Warschauer Strasse.

Quan estem flipant perquè no es pot continuar, arriba una furgoneta lentament des de dalt del carrer, amb els seus focos que lentament ens produeixen una ceguera. És aquí on comencem a tragar saliba. Comencem a flipar i a donar-li als nostres caps: qui collons baixa per aquest carrer? com és que no baixava ningú i ara justament que no tenim sortida baixa? qui collons eren els de la furgoneta que pujava? seran aquests mamons que ara baixen? La frase: Joder, quin mal rotllo tio va ser dita a Berlin i amb cara de tragar saliba. Jo ja donava per fet lo de colar-nos a través del descampat perquè no volia tractar amb cap boig d’aquesta ciutat.

Comencem a veure la torre de BASF com un desig impossible, a pensar que perquè collons està a Cuenca en un moment tant anhelat. Finalment, la furgo es planta darrere nostre i jo em giro, amb les mil històries al cap. Quina alegria quan veig que són els fotuts fusters. Era la polícia!! Hallo Herr Polizei. Ens van preguntar que què fotíem allà. Nosaltres els hi vam dir que volíem anar a Warschauer, camp a través pel descampat. Òbviament, el policia ens van fer fora del lloc.

Vam acabar pujant tot lo que havíem baixat, i tot seguit, baixar altre cop pel carrer del kilòmetre i pico de mur. Vam arribar rebentats a un bar a les 2 de la matinada. Per tant, ni discoteques ni tonteries, però durant uns 5 segons el meu cap va flipar i molt.

Em vaig començar a menjar el coco mentres desfèiem el camí amb el tema de la casualitat que va ser arribar a aball de tot i que ens apareguès la poli. Feia pocs dies que havíem tingut una conversa sobre les casualitats i em vaig rallar pensant a veure si la policia ens acabava de salvar d’alguna cosa. Potser sóc massa fantasiós pensareu……doncs si, potser ho sóc.

“Joder, quin mal rotllo tio - Que fotem tio?”
Ostbahnhof - Berlin
Sigfrid & Albert (frase dita el 14/12/2007, a la 01:10h aprox.)