La veritat que postejar les sensacions del partit d’ahir és prà cticament impossible. Aquest Barça sembla ser que ho guanyarà tot. Perquè guanya de qualsevol manera, en qualsevol entorn. 2-6 contra el mà xim rival, jugant-se els dos la lliga al camp enemic, o com ahir, contra un equip que representa l’antifutbol, amb menys ganes de jugar a aquest esport que la meva à via.
Ahir el Barça no va jugar bé. Va jugar contra una pared de formigó i es va estampar una i una altra vegada. Poques idees, sense supererar en ningun moment un Chelsea molt ben posicionat, i les poques jugades que feien els anglesos a dalt, sempre amb perill, aprofitant errors de la defensa blaugrana. Demanant penaltys a cada acció, sense rebre ningú targeta de qui els simulava. Una de les decepcions i mites que ahir va morir per mi va ser la de Guus Hiddink. L’holandès, vell conegut per l’afecció espanyola per haver entrenat al València. I els que han mamat futbol, s’enrecordaran que per aquells anys 90, el València de Guus practicava un futbol ofensiu i maco. Val que parlo de fa temps, però aquell futbol que va desplegar el València i la filosofia de tècnic holandès ( que es caracteritzen per pensar sempre ofensivament, i no només la del tècnic en si, sinò filosofia holandesa, per lo que s’ha demostrat al llarg de la història), pensava que era la identitat del tècnic. I els dos partits que ha jugat contra el Barça, realment m’ha provocat vomitera. Se’l va arribar a comparar com al Trappatoni del AC Milan.
Ahir va ser molt maco, sobretot el final. Vam començar ilusionats i ens trobem amb un gol al minut 8 o aixÃ, culpa de ningú. Ben defensat, bé Valdés, i sense temps d’haver jugat algo malament. Després van fotre l’autobus i au, a renegar tot el partit. Comencem bé però acabem maleint a tothom. El segon gol està més aprop que el primer. Ens expulsen a Abidal. I arriba el gol d’Iniesta. Embogeix la penya i jo em vai passar diria 2 minuts cantant gol, fins fotrem la veu enlaire. És més, quan vai acabar de cridar, estava marejat. Abraçat cantant histèricament Goool amb el Davide i l’Ana per l’esquerra, amb un desconegut al meu davant, i amb en Joan per la dreta. No creia ningú que arribaria. Recordo que jo vai cridar “Kaiserlautern!!!” 5 minuts abans del final. I algú va dir “si!!”. Però ni m’ho creia, i aixà va ser. 1 xut entre els dos pals, 1 gol. I del nostre millor jugador, Iniesta.
Després al carrer, a celebrar-ho amb els companys i nit acabada al Mittwoch per acabar de celebrar el partit d’ahir. Ara m’estic morint, però que m’he quiten lo bailao. I el 27 de Maig, la gran final, contra un Manchester perillós. Però hem de venjar la nostra eliminació de l’any passat. Vull guanyar la lliga, vull guanyar la copa i vull guanyar la Champions i ho vull celebrar aquà a Berlin amb el grup que hem fet i que portem des de fa dos mesos mirant cada partit, pq hem passat de no veure cap, a veure els de costellada.
Aquest diumenge guanyarem la lliga. Ja queda poc 
